Pobre desgraciat.
dijous, 23 de febrer del 2006
I que n'és d'usual sentir a la gent organitzant la vida aliena: fàcil és sentir-los dir com amb aquells duros s'haurien comprat una casa i no els haurien llençat d'aquella manera, com parlen de la seva estúpida feina o bé de com perd el temps amb aquella meretriu. Que fàcil que és, tu. Però escolta'm, que és aquesta biga que tens a l'ull? Em fas patir, semblen pals de semaler.
I ara me'n recordo de com em van dedicar una mitja afirmació-interrogació recalcant que deixar aquella feina amb les barques era un error. Mira, després d'un any i mig, un ara excompany de feina [penúria] ha rebut la mateixa cordialitat d'un superior al deixar l'ofici de mecànic per un de manteniment en un hotel. -Crec que t'estàs equivocant-. Passat aquest temps afirmo que no em vaig equivocar i, probablement, aquest altre xicot tampoc s'haurà equivocat. Tots dos, per circumstàncies diferents, vam deixar una feina que ens tocava les folres a base de bé. Creieu que és una equivocació?
Mentrestant segueixo rumiant que fer per seguir endavant. Explicar-ho? Ho faré quan acabi car he comprobat que explicar la teva vida als altres només serveix perquè et diguin com n'ets desgraciat, i si no ho fan a la cara ho faran a la teva esquena en aquelles grans tertúlies al bar, que són tan grans com volàtil l'esperit del Soberano.
Etiquetes de comentaris: Engreix
posted by [o Rei] Ferran @ 19:16,
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada