My Way.
divendres, 12 de gener del 2007
And now, the end is near, and so I face, the final curtain.
My friend, I'll say it clear,
I'll state my case, of which I'm certain.
I've lived, a life that's full, I've traveled each and every highway.
And more, much more than this,
I did it my way.
Regrets, I've had a few, but then again, too few to mention.
I did, what I had to do, and saw it through, without exemption.
I planned, each charted course, each careful step, along the byway,
and more, much more than this,
I did it my way.
Yes, there were times, I'm sure you knew,
When I bit off, more than I could chew.
But through it all, when there was doubt,
I ate it up, and spit it out.
I faced it all, and I stood tall,
and did it my way.
I've loved, I've laughed and cried,
I've had my fill; my share of losing.
And now, as tears subside, I find it all so amusing.
To think, I did all that, and may I say --- not in a shy way,
"Oh no, oh no not me,
I did it my way".
For what is a man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things, he truly feels,
And not the words, of one who kneels.
The record shows, I took the blows ---
And did it my way!
I did it my way.
La vida tant aviat pot ser meravellosa com un sarcasme de l'alçada d'un campanar. [Sid Vicious hi posa ara la salsa]
Etiquetes de comentaris: Engreix
posted by [o Rei] Ferran @ 18:41, ,
De monàrquic a republicà.
dissabte, 6 de gener del 2007
A hores d'ara, els nens deuen fer-ne unes quantes que s'han llevat. Si, aquella il·lusió de veure una pila de regals vinguts de ves a saber quin lloc de l'Orient. És aquella il·lusió que tenia també jo, una il·lusió que se'm començà a acabar el dia que vaig demanar una moto elèctrica i els meus pares em digueren -No pot ser, només els en queda una i està espatllada!-. Punyetero com era jo, que sabia que a casa no en tenien gaires d'allò que se'n deia pessetes [l'equivalent en euros ha sigut el resultat de treure-li dos zeros a la dreta, així 5000 ptes. són 50€], pensava que per aquestes dates recuperaria tots els regals de l'any.
La moto va ser el principi de la meva revolució vers la monarquia. Tanmateix no recordo si la meva guillotina de monarques va ser el saber que no hi havia sang blava o bé que a partir de certa edat els reis no compraven joguines sinó roba, fet aquest últim el que em convertí definitivament en un republicà empedreït que, de no haver sigut perquè era un nen innocent, m'hauria fet desembocar en l'anarcosindicalisme més radical.
Però encara que aquesta il·lusió resulti un període tant curt i efímer en la vida no m'importa ser monàquic per un dia. Sé que no em portaran res, però el somriure de la canalla és agraït. Aquí a Llafranc la sorpresa d'ells es mescla amb les veus de la gent, tant en català de la zona com en català de Pedralbes...
Etiquetes de comentaris: Engreix, Fotografia
posted by [o Rei] Ferran @ 12:07, ,