"Canela" fina.
diumenge, 20 d’agost del 2006
Ara quan cuino no uso aquesta mena de condiments, però anys enrere m'eren força habituals. Condiments que quedaren per casa força temps i un dia la meva àvia, fent menjar, en va abastar de l'armari un d'aquests que ja havia quedat arraconat. Canela llegia ella i, per comprovar si encara era bona, se la va posar a la boca i, al cap de poc, el meu avi se la troba asseguda a la cadira vermella com un tomaquet. Pobre dona, doncs no duia ulleres i no va poder distingir la canela de la caiena i, pel que es veu, en va rosegar un bon tros. Jo quan vaig saber l'afer em vaig fotre un fart de riure. -Llàgrimes com cigrons hauries de plorar i no pas riure- En deia el meu avi mentre jo li responia que també plorava de la gràcia que em feia.Però Déu estova amb un bastó i fa gota de remor: ahir, al bar, els cuiners em van preparar una pizza picant... i força picant. M'hi van cardar almenys set caienes! Dic almenys perquè una me la vaig cardar sencera i fou la que motivà el meu treball d'arqueologia sota el formatge buscant les set meravelles. Jo treia foc pels queixals [com el d'ahir] mentre ells em guaitaven per la porta. Si, també vaig riure, perquè he après de riure'm de mi mateix, però creieu-me que llàgrimes com cigrons ja en va baixar alguna. I és que no et pots cardar mai de ningú sense que te la foti algú altre? Quins pebrots tu, mig món se'n carda de l'altre mig. Ja els hi jo dic (de bon rotllo) sempre: sous uns zza-man. [O sigui, uns maricons]
Etiquetes de comentaris: Engreix
posted by [o Rei] Ferran @ 19:00,
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada