"ten fé"
dissabte, 4 de desembre del 2004
La "ten fé" que jo anomeno, referint-me a la renfe, es exactament això, un exercici de fe; fe en la puntualitat, fe en no trobar-te un revisor fill de mil braguetes, fe que el venedor tingui canvi (que aleshores et dirà que et busquis la vida), fe en no haver d'anar d'empeus tot el viatge, fe en no trobar-te un impresentable al costat... Molta fe per a un mal creient que rebrà castigs i flagel·lacions d'aquesta mena:
-Ejqué no zabeiz hablá ejpanyó, panda de jilipoyas? Ese bijete jipi piojoso la pelota! Aquí no saseptan tarheta capuio! Te joes, i bujca cambio ande sea!-
He de dir que hi he posat un xic de salsa, a més d'usar la llengua de Cervantes (la qual trobo que una de les seves grans virtuds de fer pujar el to dels insults i renecs), però totes aquestes situacions les he vist i la del canvi m'hi he trobat jo a la estació d'un poble que sempre he conegut com Flaçà i que els bitllets l'anomenen Flasá, Fla~á, Flañá o Flaca en el millor dels casos.
En fi, fa temps que no uso aquest tranport públic tan diví (diví per alló de que està deixat de la mà de Déu). Ara he anat a la estació a recollir a l'imma, i fins i tot per una cosa tan senzilla m'he de carregar de fe.
-Ara marxo!- M'arriba un sms al meu mobil el qual em fa estimar la hora d'arribada, fins que al cap de una colla de minuts un altre sms m'adverteix d'un "petit" retard; -Ja t'enviaré perduda quan arribi a Caldes-. Cap problema. I van tocar les nou, un quart de deu, dos quarts... Millor que anem tirant que fa fred alla fora no? Hauria d'haver arribat... Espero poder aparcar...
Afortunadament he aparcat i ara estic a prop de l'estació... merda! no hi ha ningú, només un putu borratxo. Cinc minuts, deu... uns peluts donen voltes per aquí mentre el telèfon apagat no respon. A la pantalla em diuen que d'aquí deu minuts arriba el tren que feia quinze marxava cap a Figueres. Sort de ma paciència; deu minuts passen volant i és quan m'arriba un missatge advertint-me que amb cinc minuts estarà a Girona. I, voilá! la remor del tren s'atura sobre meu mentre uns pollosos amb accent portuguès em pregunten per la sortida: -És allà- assenyalant amb el dit i mentre penso que m'han pres per idiota, tot i que veig que pujen per les escales cap a la via: -aneu a pastar fang, capsigranys!-
I l'Imma ja ha arribat. Que bé! En tot cas espero que un altre dia tingui bateria al telèfon.
****
PD: El castellà trobo que agafa una força addicional quan dius certs insults i/o argot. Prenem per exemple la paraula "cojones". Dieu-la, amb força, normal, suaument; es igual el registre emprat, sempre tindreu la sensació de que els ous, metafòricament parlant, us surten per la boca. I ara feu el mateix amb la paraula "collons". Oi que heu d'usar un registre d'autèntica mala llet perquè soni contundent? Doncs vet ací una demostració de la meva teoria poca-solta.
I que consti que no vull desmereixer a cap altre idioma, ja que també tindrà altres virtuds, altres àmbits, es clar.
****
Etiquetes de comentaris: Engreix
posted by [o Rei] Ferran @ 10:25,
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada