Projecte Senglar

La gioconda

2009-04-13T01:58:00.000+02:00

I vet aquí com la cacera de la imatge....

Vaga 19M

2009-03-17T22:28:00.002+01:00

Diuen que el 19 de març hi ha vaga per les incontables maragallades. Aquí teniu que n'opino jo de la política del departament!!

I penseu que aquest és un cartell imprimible A4!

Ésser anònim

2009-01-12T10:56:00.006+01:00

Et veuen. Estan a cada cantonada; a la parada d'autobús, al caixer automàtic; als prestatges del supermercat i a l'entrada de l'aparcament. Són diminutes i invisibles als nostres ulls encegats. La tinc al davant; la seva lent m'enfoca.

Silici. Matèria prima per a fer transistors. El meu nom ha passat per allí un cop o potser dos; ha sigut repetit tres milions de vegades per segon. El meu nom i, possiblement, el teu, amic meu.

Saben què fas a cada moment. Quan aniràs de ventre i quantes vegades cardes [o no] a la setmana. Ets una persona anònima? Sí, ho som, però he comprovat en la meva pell que potser no tant com ens creiem!

Openoffice 3.0

2008-10-19T20:42:00.010+02:00

Segurament algú de vosaltres em preguntarà la raó per la qual corren dos OpenOffices al mateix temps i de versions diferents. Bé, el motiu rau en la meva pretensió de tenir un OpenOffice a la memòria USB per poder-lo usar en altres ordinadors amb SO Güindows, especialment en els ordinadors de la UdG. De fet, en aquella institució, el software lliure els fa urticària, tal i com he constatat després d'enviar diversos treballs en format ODF (ISO 26300) i que em fossin refusats perquè no sabien què eren (només un parell de professors els van acceptar), a banda d'alguna discussió que vaig tenir, es clar.

Però, el procés que he seguit per tenir l'OpenOffice a la memòria USB no ha sigut el correcte. El que he fet ha sigut descarregar la versió Güindows, executar-la amb el wine i esperant poder escollir per directori la memòria. Però a la pràctica me l'ha instal·lat a l'ordinador i és executable a través de wine. En voleu més? Doncs mira tu, s'integra a l'ordinador d'una manera que fins i tot tinc l'arrencada ràpida al quadre i unes altres opcions al menú d'inici. I pels més llaminers encara us en dire una altra: l'OpenOffice de güindows corre més ràpid executat amb wine des del meu Xubuntu que no pas des del güindows, que és per on estaria pensat. Cada dia odio més el Güindows!

També he de dir que l'havia baixat per saber com era després de la propaganda que se n'havia fet, però l'opinió superficial del producte és que no n'hi havia pas per tant. Jo el vaig començar a fer servir des de les primeres versions 1.x i ja llavors el vaig trobar BEN BO, i fins i tot vaig aparcar el M$ Office. I d'això en deu fer uns 7 anys! Potser en un principi em va semblar més complicat d'usar que el M$ Office, però no era pas veritat: el que passa és que són dos productes diferents i potser per fer la mateixa acció es segueixen altres passos i això no implica més dificultat, sinó adaptació o coneixença. És, per descomptat, un producte madur.

PS: El OpenOffice el tinc també a la memòria. Per grabar-lo allà he copiat la carpeta que es troba a ~./wine/drive_c/Program Files/OpenOffice.org 3/ a la memòria directament. Només em queda provar que funcioni en un ordinador on no hi sigui dit programa. Igualment us notifico que la direcció on he trobat la versio 3.0 és en aquest enllaç.

ACTUALITZACIÓ: Per començar us he de dir que el sistema que he fet per portar un Openoffice a la memòria portàtil no funciona. Per altra banda, he vist gent que ha tingut problemes amb el corrector ortogràfic de català. Cap problema: aneu a aquest enllaç i us podreu instal·lar el complement de diccionari; després tanqueu tot l'openoffice, inclús aquell quadre minimitzat al costat del rellotge de l'escriptori.

Hipocondria

2008-09-14T15:17:00.004+02:00

Diu que la hipocondria és el trastorn mental caracteritzat per l'ansietat respecte a la salut pròpia i per la tendència a exagerar els sofriments reals o imaginaris (Enciclopèdia Catalana). I potser aquesta patologia, de caire més aviat psicològic, la pateix tothom. Per què? Doncs mirin vostès, de manera regular es van catalogant i descobrint noves malalties; més exòtiques i estrafolàries; unes que suposen trastorns físics i d'altres mentals; unes que són adquirides i d'altres que són hereditàries... N'hi han per dar, per vendre i per preocupar-se'n de si som un número més. De fet, el pròxim pas són malalties a la carta, escolti!

Així per exemple, i en tant que hereditàries, és fàcil que relacionem caps, i pel fet que un avi nostre va morir de determinat mal, un es miri les berrugues i taques de la pell com si d'una macabra herència es tractés. I en cas que amb la família pròxima o llunyana no em féssim prou, tenim la possibilitat d'establir paral·lelismes amb amics i coneguts. Diguem que aquestes relacions i maquinacions acostumen a tenir lloc en converses sobretaula, al cafè i, per descomptat, en les sales d'espera dels hospitals i consultoris, on nomes es parla de llagues.

En voldran més els senyors? Si els fa mal quelcom, passin vostes mateixos per la vicipaedia (o viquipèdia) i exposin els seus símptomes. Molt amablement seran notificats dels possibles mals de què vostès pateixen, de tal manera que quan vagin al metge seran atesos amb major agilitat; han de tenir vostès present que en cinc minuts de visita no es poden fer miracles com si de Lourdes es tractés. El miracle ja l'obrarà aquella recepta d'ibuprofè o paracetamol, substàncies modernes per a la gent modena que tot ho poden. Ei, i que consti que la Seguretat Social no us deixarà pas morir; ara bé, tampoc us deixarà viure.

La Filomena

2008-09-12T22:55:00.004+02:00

Allà baix als astilleros Filomena se'n va anar
Amb un jove barquillero que l'ensenyés a nedar
Quan va ser a dins de l'aigua li van venir tremolins
En veure que el barquillero... la ficava tan endins!

Hi ha un refrany que diu així:
Filomena, Filomena.
Que de porc i de senyor,
Se n'ha de venir de mena
Filomena Filomena!

Tal com diu la Filomena del descans dominical
Encara que les portes tanquin a ella no li fa cap mal
Puix al pis on ella habita hi ha un adroguer
Que li dóna pel darrera... tot el que ha de menester!

La Maria carnissera que s'està al carrer del call
Va dient tota riallera que ella té ven el millor tall
Té unes cuixes que enamoren d'allò que en fa tan desig
Però el què té millor encara... és el tall rodó del mig!

I una noia boniqueta que sopava a cal Trempat
Demanà un plat de sardines i també dos ous al plat
I amb 'aquell tip de sardines satisfeta n'ha quedat
La sardina la té a dintre... però els ous no li han passat!

Un dia la Filomena que dormia en calçotets
Se n'anà la seva mare i esquerdà els calçotets
Jo que li enfilo l'agulla amb una cara de traïció
I ella em diu ves amb cuidadu... no fos que es trenqués el fil!

La Pepeta verdulaire diu que té un judici oral
Per tirar-li una patata al cap d'un municipal
L'advocat de la defensa creu tenir-ho tot perdut
Perquè això de la patata... és un assumpte molt pelut!

I la peixatera grassa que està refeta com un sol
Que de tota aquesta plaça tinc el peix que vostè vol
Amb aquest de color lila jo voldria un bacallà
Però quan li entra la sardina... és com més contenta està!

A Llaés n'hi ha una vídua que té un piset molt bufó
una porta del darrera i l'altre vés a saber on
Va a solucionar un assumpte de visites a Belgrad
Ja li entren pel darrera... i les altres pel davant!

*

11 de setembre

2008-09-11T22:58:00.005+02:00

Garrepa versus garrepa

2008-05-19T21:27:00.004+02:00

Sabeu que passa quan dos garrepes coincideixen per assumptes econòmics? Si, em refereixo al fet que un garrepa vol aconseguir el màxim de benefici i l'altre, a l'hora de pagar, s'estira menys que el porter d'un futbolín. Doncs el desenllaç és similar al d'una guerra de titans. Despropòsits, retrets, renecs i d'altres verbalitzacions són l'arma de cadascun.

L'inconvenient és que jo treballo en una empresa que són uns garrepes i li toca a servidor fer de tità. Mentrestant, els encarregats se'n renten les mans; potser perquè els fa pudor d'orins la mà de tant rascar-se la [cosa que hi ha sota de la] panxa.

Maduixes

2008-04-15T18:42:00.007+02:00

No en tinc pas cap dubte. Les maduixes són la millor fruita que mai he menjat. Però atenció, ja que em refereixo a les maduixes de l'hort de l'avi. Oh senyor! Allò sí que eren maduixes, tu! Menudes com la punta del dit petit, allà s'hi concentrava un tresor de dolçor. Menjades a tall de mata, espolsant la terra in situ i netejant-les, si feia falta, amb una escopinada. I quan s'acabaven a l'hort de l'avi, cap al del veí, rebolcant-se per terra com si d'un exercici militar es tractés. Però avui a l'hort de l'avi només hi ha romegueres i al del veí hi han florit grisos pisos que no es venen ni a fum de pebrots.

I el succedani d'aquelles maduixes d'ahir avui s'anomena maduixot: una fruita grossa com el dit, amb una textura similar a la d'un suro, insípida com una coca-cola sense Bacardí i collides per immigrants que potser també les han rentades a base d'escopinades. Al supermercat ja saben que no valen un ral aquestes maduixes i te les venen amb nata d'esprai perquè tinguin més bon gust. Però la nata d'esprai tampoc val mig ral. Una altra possibilitat és banyar-les amb moscatell perquè tinguin bon gust, però esgarrar un bon moscatell per adobar un suro-maduixa és un crim.

La solució, pel que veig, passa per plantar-les al terrat de casa meva. Un test, terra, maduixes i regar-les. Tothom ho pot fer. Potser la producció serà limitada a poques unitats, però aquestes sèries limitades són les que es paguen a preu d'or. I el moscatell que he dit abans, me'l beuré amb unes figues seques i panses: grana de capellà, que en diuen al meu poble. I que déu ens perdoni per ser tan barrufets mentals, amén!

Sentiment

2008-04-01T22:18:00.002+02:00

Ja ho diuen tu! Les coses s'ha de fer amb amor i amb sentiment. Ens hem d'impregnar de joia cada matí quan ens llevem. Estimar al veí que s'ha passat la nit roncant com un porc i tirant-se pets, l'un darrera l'altre; ser sentimental amb el despertador i acaronar el seu botó snooze per dormir uns minuts més; adorar la torradora per les torrades que et fa, malgrat que de tant en tant en faci alguna de negra com Llucifer; apreciar el gos que es caga al davant de la teva porta perquè a última hora també ho fa perquè t'estima... Sentiment! Què faríem sense el sentiment, gent?

Doncs pregunteu-li a aquest friki. El sentiment és el que realment compta tu!

Extensió fàl·lica

2008-03-04T22:25:00.011+01:00

N'estic segur: el cotxe és una extensió fàl·lica. Una cigala amb rodes? Bàsicament és una prolongació arrogant de la masculinitat; i ho he pogut comprovar quan avui tornava cap a casa i dues dones des de dintre del cotxe es deien el nom del porc [de la truja] i discutien amb supèrbia la raó de cadascuna. En un món governat per dones no hi haurien guerres: hi haurien punyalades per l'esquena, tu!

Però sí, també és una immensa cigala rodadora. A més d'exagerar-se rere el volant les actituds prepotents associades al gènere masculí, també es posen de manifest les necessitats imperioses de voler ser millors que el de davant. Qui va, avui dia, amb un cotxe petit o compacte? Ningú! Preferim els gegants 4x4 i els potents esportius capaços de donar-nos sensacions inigualables. Això sí que és un homenatge al Príap i no pas la polla Agbar!

Així que estigueu-vos a la guait. Potser el cotxe no té personalitat pròpia, però quan matèria amb certa intel·ligència l'anima es pot convertir en aquest Príap, que és un personatge que, deien, era força presumptuós, mal carat i hiperorgullós de la seva eina. Com diu un dels priapeus, a la que siguis travessat per la seva perxa descomunal quedaràs tan estirat que...

Saeva nec incurva vulnera falce dabo:
Traiectus conto sic extendere pedali,
Ut culum rugam non habuisse putes.

*

Target

2008-02-29T18:33:00.009+01:00

Ja fa temps que dic que ho faré i, finalment, ho acabo de fer: he enganxat l'adhesiu d'aquí no. I és que la publicitat, aprofitant l'avinentesa de Sant Collons i el seu ganxo comercial, ha atret a la bústia de ca meva tota una corrua de repartidors que deixen fulletons plens de grans números que qui sap que volen dir, tret de què el que anuncien és millor que no pas el que un ja té. N'estic tip de tots els sants del calendari! I ja poden ser poc comercials, que ja vindran els publicistes donar-los la volta, com seria el cas de Sant Valentí, Patró dels Estafadors, Sant Tejero, todos los precios al suelo, com a més recents i d'entre molts altres.

Mentrestant vaig comptant quants fulletons poden entrar a la meva bústia durant el mes, quan pesen en total; quantes bústies hi ha al meu poble i al meu país i quantes tones de paper es malgasten per transmetre buidor. No crec que sigui de mal calcular, no. Això sí, estic segur que si el 75% de les bústies d'aquest país tinguessin un adhesiu similar al de la imatge, aquest malbaratament cessaria; així mateix, també estic segur de què tant ens farem un favor a nosaltres mateixos com al món en si. La seva seducció (buida) se la poden fotre cul amunt.

PS: L'origen de la paraula SPAM és el vídeo que ve a continuació. Igualment us faig saber que el cartellet té unes dimensions raonables per penjar a la vostra bústia, si voleu.

Batut d'iPhone

2008-02-05T00:29:00.000+01:00

ADVERTÈNCIA als incondicionals d'apple:
el vídeo que ve a continuació pot ferir la vostra sensibilitat

Tothom sap que els telèfons d'avui dia vénen ben carregats d'utilitats i collonades que els fan més útils que una navalla suïssa. Però si us digués que dels telèfons mòbils també són útils per fer un nutritiu batut, estaríeu disposats a passar el vostre cel·lular per la batedora? En el vídeo següent en teniu la demostració de què és possible; per altra banda també observareu que el mòbil usat (un iPhone) sembla resistir-se a morir.

Garnatxa de missa

2008-01-24T18:53:00.000+01:00

A veure, gent! Quantes vegades heu anat al súper i no heu tingut la temptació de posar-vos a la butxaca un paquet de xiclets, xocolatines o un pernil de 5J? Apa, que ho hem fet tots això d'endur-nos llaminadures cares cap a casa o de menjar-nos-les in situ. Doncs ves! Allà a Reus hi ha hagut uns llaminers que s'han endut un xic de vi de missa cap a casa. Poca cosa, només 53.000 litres d'aquesta mena de garnatxa per passar-s'ho divinament.

Ara bé, el mossèn davant de tal mancança de matèria prima per combregar, què farà? No pot fer-ho (desgraciadament) amb gintònics o cigalons d'anís del mico, ja que el vi litúrgic ha d'estar homologat d'acord amb la tradició de l'Església Catòlica Apostòlica Romana.

Per tant, l'única sortida que queda és que a l'acte de combregar es reparteixin més hòsties o de manera més virulenta. Esteu advertits! Diumenge que ve a tots els púlpits el mossèn, i per qüestions estructurals, repartirà les hòsties a tort i a dret. Nomes li faltarà dir allò de punys fora!

Lladelles

2008-01-05T20:44:00.001+01:00

Ahir estava juntament amb altra gent fent un treball. Un de nosaltres, amb el portàtil arran de la finestra i penjat al wifi del veí, es meravellava de la de coses que es poden trobar amb el google... Doncs ves per on, a la nit se'm va ocórrer cercar amb el google una cançó punkarra que vaig sentir fa molts anys i que només me'n recordava d'una estrofa. Demana-li al google que busqui, tu! I ai ves, a la tercera cerca va anar la vençuda. Es tractava d'una banda aragonesa que només va fer un àlbum i que es feien dir Animales Muertos; per descomptat no cal dir que l'àlbum també estava penjat a un lloc de descàrregues.

I perquè us delecteu una estona amb la irrepetible lletra, aquí us deixo la canço via goear. Apa siau!

Dakar

2008-01-04T20:30:00.000+01:00

El ral·li París-Dakar podria ben bé ser com una forma de colonialisme. Si, de colonialisme tecnològic, representat en mil·lionàries andròmines rodants creuant uns països i terres on la tecnologia més avançada que tenen és la del càntir, que a sobre té aigua bruta. És la demostració de poder i opulència del primer món sobre un sempre espoliat tercer món; també és el caprici de quatre ricatxos i pijets que prefereixen malgastar els seus beneficis en una absurda prova enlloc de, per exemple donar un sou decent als seus treballadors; visca la hipocresia de què quan maten un animal que és el menjar d'una gent africana no passa res, i quan es mor un participant que ha arriscat la seva vida per un propòsit ben estúpid fan una jornada de dol. Per això i moltes coses més m'alegro de què el ral·li Dakar s'hagi suspès a causa de les amenaces d'Al-Qaida. I més content que estaria si es cancel·lés... PER SEMPRE!

Ossama [Bin Laden], puja a l'Airbus A380 i carrega't aquests desgraciats, que ben merescut ho tenen!

El gos paller

2007-12-22T01:06:00.000+01:00

Últimament no escric gaire i nomes penjo bestieses al blog... i avui tampoc en serà excepció. Us deixo, doncs, amb el vídeo d'un gos que s'ho està passant la mar de bé. Bona nit!

Fotos de mòbil

2007-11-24T20:50:00.001+01:00

Per matar l'estona, m'he dedicat a treure les fotos de foteses que faig amb el mòbil. Val a dir que algunes d'elles tenien sentit en el seu dia, però d'altres són atemporals i certament gracioses. I heus aquí una mostra:

Una campanya no oficial contra la droga. Els senyors de El Punt s'ho van fer venir bé per posar això.

Una llangonissa que, en cas de no ser bona, te l'has de fotre cul amunt. [coi de corrector del firefox, no entén què és una llangonissa]

La pasta de dents xinesa que feia venir mal de panxa

Bricomania

*

Vint de novembre

2007-11-20T10:00:00.000+01:00

Avui, a vint de novembre del 2007, es compleixen 71 anys de la mort o assasinat de Buenaventura Durruti. Per què... no em direu que preferiu commemorar una altra cosa, oi?

*

Vidre

2007-11-19T21:56:00.000+01:00

M'he passat tota la vida presumint de bona vista... fins que ha arribat el dia que se m'han posat els ulls vermells. Profètica n'ha sigut també sempre la meva visió: vaig creure que el dia que entraria a ca l'oculista no en sortiria sense una prescripció per dur ulleres. I no errava. Potser no hi veig prou bé de prop, però ningú em podrà negar que, almenys en tant que profètica, no tinc bona bista.

Calleu ja!

2007-11-13T19:36:00.000+01:00

Cada dia a l'entrada de la facultat hi ha una pila de vanguardias, i moltes d'elles acaben corrent escampades per tot arreu. De fet crec que si acaben abandonades és perquè la gent les agafa pel fet de ser gratuïtes quan en realitat no ho són. Clar, suposo que hom es deu sentir privilegiat per posseir de franc quelcom que normalment s'ha de pagar. I atenció al verb posseir, perquè estic segur que aquestes vanguardies abandonades a dures penes han sigut llegides, ni tan sols la secció d'esports.

A banda d'aquestes consideracions, he aprofitat per llegir-la durant l'hora que m'ha quedat penjada. El missatge reial exigint al populista Chavez que calli segueix essent motiu per emplenar fulls de diari, malgrat haver succeït això fa quasi bé tres dies. I tothom defensant l'actuació del rei; val a dir que el borbó últimament va ben cremat i ningú s'atreveix a lamentar una conducta pròpia d'una discussió a la barra del bar. Excepte El Punt, el millor diari d'aquest país, per descomptat.

Però aquesta forma imperativa de fer callar m'ha recordat a una de més simpàtica i que també ha passat a la història. Qui no se'n recorda, doncs, d'en Jordi Pujol i el mític "voleu fer el favor de callar!". Això és tenir classe i no la vulgaritat que va deixar anar el rei que, per més que siguin paraules reials, no deixen de ser poca-soltes.

Jornada castellera

2007-11-04T23:25:00.000+01:00

La jornada d'avui a Figueres ha començat amb puntulalitat castellera a les 12:32.

Però la crònica la deixo per en Josep. Jo no en sé pas d'aquestes coses

Mentida

2007-11-03T16:16:00.000+01:00

Via los genoveses m'ha arribat aquest vídeo...

...i trobo que té la seva gràcia

*

Follis i escalfacollons

2007-09-26T22:43:00.000+02:00

La paraula escalfacollons l'he sentit escasses dues vegades i en els dos casos es referien a les antigues motos de poca cilindrada. No n'he sentit una definició acadèmica de la mateixa, però sens dubte va destinada a aquests ciclomotors. Tanmateix, no sabria dir-vos si se'n deien escalfacollons perquè els nobles germans del sac llanut quedaven encastats contra el seient, per la relació inversament proporcional de molta fressa i poca endreça, o bé per ambdues coses.

I pel que fa la paraula folli, de sonoritat increïblement ridícula, també l'he sentit poques vegades. De fet, era en la meva adolescència que s'usava tal paraula. I el destí? Doncs les velles mobilettes normalment usades per la gent gran... Vaja, que les follis eren en realitat escalfacollons.

Però aquestes motos, ai las, han desaparegut del mapa. I amb elles també aquestes dues magnífiques paraules. Però desaparició de les motos em preocupa poc: de fet el que em faria il·lusió recuperar són les paraules perdudes. No pas el de folli, que fa menció a un vehicle en concret, sinó al d'escalfacollons: una bona combinació de paraules que és una clara referència a quelcom empipador a base de bé

Si, vull fer una crida i és que recuperem la paraula escalfacollons! És una paraula que va com anell al dit a les motos de 50cc. usades normalment per la jovenalla. Nomes carden fressa i escàndol: són com aquell menut gos petaner de bordet escandalós, persistent i repel·lent, que li acostes la mà i enlloc de mossegar fuig a darrera les faldilles de sa mestressa [molta fressa i poca endreça]. Xivarri rabiós com ell mateix que només serveix per inflar les pilotes al més pacient. Aquest nom si que li queda bé i no l'anglicisme escúter. Així que ja ho sabeu: ESCALFACOLLONS!

PD: guaita tu, avui el meu [nou] blog ha arribat a dues-centes entrades! Quina fita, tu!

11 de setembre

2007-09-11T11:15:00.000+02:00

Com cada 11 de setembre, cal penjar la senyera. Doncs aquí està, i l'acompanya la versió d'una popular sardana.

En Takeshi jugant al tetris

2007-09-10T11:40:00.000+02:00

El castell d'en Takeshi era un programa-concurs japonès que va arribar a les nostres contrades a principis dels noranta i que seria retransmès per Telahinco amb el nom d'Humor Groc. I quina carta de presentació, tu! El programa en qüestió va deixar ben adobat el terreny perquè la gent del sol ixent se la pugui titllar de friki a la més mínima.

Dic això perquè estic segur que el vídeo que ve a continuació (via hispamp3) segurament enlloc de ser tractat com un exercici de grandíssima habilitat, se'l veurà com un exercici de frikisme superlatiu; en tot cas, aquesta característica que els hem associat a priori probablement ajudarà a no fer-nos dubtar sobre possibles muntatges al respecte

Lo raïm de Baccus

2007-09-03T23:14:00.000+02:00

El temps de la verema ja ha començat i els experts n'assenteixen bona anyada. Tanmateix mon cep no és de vasta producció degut a la seva joventut; solament me n'ha regalat un penjoll que curosament he enretirat ans no se me'l fotessin les formigues. El raïm era dolcet.

Realment si has de tenir plantes al terrat (o jardí) de casa teva, paga la pena escollir-les d'aquelles que et donaran fruits. Nogensmenys porto tot l'estiu contemplant com es feia gran el raïm [de Baccus] amb devoció tot esperant-ne recompensa.

Granissat de llimona.

2007-07-21T20:10:00.000+02:00

Des de petit, sempre m'han dit que el sol, els gira-sols i els taxis de Nova York són grocs; que el blau és el color del mar i del cel; el vermell, el de la sang i també el de la bandera xinesa. I diuen que la gespa, els marcians i el meu cotxe són verds. Potser confonc alguns colors, però el meu granissat és groc.

La requisa de El Jueves

2007-07-20T19:19:00.000+02:00

A El Jueves no és la primera vegada que publiquen una vinyeta similar a la que acompanya aquest escrit. Però ara resulta que un jutge en determina la requisa de tots els exemplars tot fent complir la llei que protegeix els borbons. Crec, però, que el que hauria de fer la casa reial ejpanyola davant de l'ofensa és senzillament querellar-se com fa qualsevol altre ciutadà, ja que no pot ser que en un país que és pretén democràtic existeixin unes mesures excepcionals i concretes per a ells.

Així que penjo la prova del delicte al costat d'aquestes línies com a protesta per la situació legal abans mencionada [els reis són intocables per llei] ja que aquesta la considero injusta; nogensmenys, sembla tenir un parentesc amb aquell "tots som iguals, però uns més que d'altres" de Gerorge Orwell.

L'inframon

2007-06-27T20:02:00.000+02:00

Segons la mitologia grega Hades era el nom de l'inframon i també el del seu regent i déu dels morts; el barquer Caront era qui portava (previ pagament d'una moneda dipositada a la boca del difunt) les ànimes cap a aquesta tasca vigilada per un pitbull de tres caps anomenat Cèrber. En la versió judeocristiana l'avern és l'infern i la manera de veure'l és un pèl diferent: a grans trets les diferències són que el regent és un tal Satanàs i que en aquest lloc només hi va, després de mort, la bordissalla.

Les calderes d'en Pere Botero es passen el dia fent xup-xup plenes de putes, lladres, bergants i polítics. Són remenades constantment per dimonis que després de llarga i curosa cocció en trauran un líquid negre i espès; després aquest serà emmagatzemat al celler del món subterrani. Vi infernal. Els dimonis salten, ballen i carden mentre prenen aquest beuratge maleït tot escarnint les ànimes pecadores que demanen clemència.

I des de sobre la terra algú va tenir la lúcida idea perforar el sòl i es va trobar aquest líquid demoníac. L'home en qüestió el va anomenar petroli perquè creia que era fruit de la destil·lació de les pedres [petrus-oleum?]; en un futur l'anomenaran or negre perquè alimentarà una afamada bèstia anomenada Capital[isme].

Per tant, heu de saber que l'ús d'aquest líquid equival a fer unes canyes amb el mateix diable. Us enganxarà i necessitareu d'ell per les vostres comoditats i luxúries; provocarà guerres i el seu alè malèvol (en forma de CO2) asfixiarà l'aire que respirem. Així qualsevol cosa que condicioni la seva existència al petroli ha de ser anorreada de sobre la capa de la terra, com ara els cotxes que són vampirs de la sang del diable. Deixeu a Satanàs en pau i dins del seu alhora inframon i sala de festes, on corren litres d'alcohol, bagasses i d'altra fauna de mala vida.

Aparador

2007-06-19T15:44:00.000+02:00

Suposo que decorar un aparador perquè aquest sigui atractiu i capaç de captar la nostra atenció deu ser tot un art. D'aquesta manera i en tant que art podríem fer una interpretació d'aquesta joia d'aparador d'un estanc que he vist a Pedret (Girona):

Comencem la lectura[s] i comprovem que va de cuina. Aquesta és vegetariana ja que seguint cap a la dreta ens trobem fruita i/o verdura (en funció de la interpretació seran melons, peres, xíndries...). Tot això és a fi de mantenir la línia ja que, com es veu al costat i sobretot fent-ho bé, podreu dur un ermós bikini vermell; en cas de fer-ho malament tindreu un supercul[os].

Per finalitzar, retornem a l'inici de l'obra i comprovarem que la lectura[s] que hem iniciat culmina amb la pretensió de ser muy interesante. Ei, i només [sólo] per 2,85 eurets de no res.

L'hora del tallat

2007-06-05T13:20:00.000+02:00

És l'hora del tallat. Sí, ja sabeu. Una tasseta més o menys cònica (si fos cilíndrica hi cabria massa líquid) on ens hi serveixen cafè, un raig de llet i moltes vegades un dit d'infecte escuma; l'acompanya un sobre de sucre i una cullereta per remenar-ho tot. Aquest producte només té un parell de diferències amb el cafè sol: la llet i el preu que oscil·la entre 5 i 10 pessetes... perdó, cèntims d'euro més.

La mencionada quantitat de llet és d'entre aproximadament 40 i 75 mil·lilitres en el pitjor i millor dels casos respectivament. Partint del valor màxim (75 ml) i tenint en compte que un bric de llet val 0,6€ (un litre), li aplicarem una regla de tres i podem comprovar que aquesta dosi val 0,045€ (5 cèntims). Ara si apliquem una regla de tres de 75 ml a 0,10€ per saber el preu del litre, el resultat serà de... 1,33 €.

Definitivament, estava pensant fer-li el boicot al tallat i prendre'm el cafè sol. 1,10€ vers 1,00€. Però després de comprovar que el recàrrec de la llet no és tant exagerat com a simple vista pot semblar, he decidit seguir fidel al meu tallat. La llet és obligatòria en tant que aquesta serveixi per esmorteir del gust d'aquells cafetots torrefactes que semblen fets amb els pixums de Llucifer.

Propaganda

2007-06-01T16:20:00.000+02:00

Torno a tenir la bústia plena de propaganda, la versió tradicional de l'spam dels nostres dies. Té la meva bústia una boca ben grossa i la panxa fonda, però és incapaç de combregar amb les rodes de molí dels anunciants.

Reuneix l'hipoteca, targetes, cotxe i demés deutes en una quota; un sanador que m'ofereix la vida eterna i un altre que em proposa viatges a Lourdes per trobar la llum divina; televisors de pantalla plana, ordinadors portàtils i d'altres gangues per pocs centenars d'euros; còmodes quotes mensuals i interessos d'usura. La propaganda és prostitució de totes les empreses; les ofertes, el mitja per exercir-la.

Com que no m'interessa el que diuen, he arreplegat aquests fulls i els he anat a dipositar al contenidor blau del reciclatge que també té forma de bústia. Un cop allà, un jove de pell bruna i amb un feix de propaganda com la meva està emplenant les bústies dels veïns. Se'm queda mirant; potser ell desitja fer el mateix o potser, al veure'm llençar la seva feina, s'imagina que el que fa és tan estúpid com el que té a les seves mans. També és una víctima del consumisme.

Examen

2007-05-31T06:00:00.000+02:00

Avui farà un any; un any que vaig deixar la feina de tota la vida. Tenia un ofici força après, capacitats, aptituds, coneixements, titulacions... Vaja, tot allò que es requereix per un bon lloc de treball i els empresaris busquen desesperats com formigues que els els han tapat el forat del cau. Però això és un detall que m'importa un rave, sabeu? En aquesta vida ningú és imprescindible; d'aquesta manera, allà on vaig treballar van trobar operaris per cobrir la meva vacant... i la de set més que també van plegar.

També avui fa un any d'un sonor disgust. Sí, va ser quan vaig decidir tornar a estudiar tot matricular-me a la universitat; llavors me'n vaig adonar que els estudis que tenia no em servien per a tal fi. Per remei he hagut de fet el que un altre noi en similars circumstàncies va fer (també tenia FP i no podia entrar a la carrera desitjada) que és passar l'examen de majors de vint-i-cinc anys.

M'ha tingut una bona temporada capficat la prova aquesta, obligant-me fins i tot a congelar l'activitat del blog. Però finalment s'ha acabat: el resultat que he tret ha sigut un 8,32. Està un xic lluny del que esperava, que era almenys un 9, però no em puc pas queixar. Vull dir que val més que no em queixi.

Per altra banda, veig que l'estratègica forma que vaig donar al full d'etiquetes ha servit fer foragitar fantasmes... o si més no, per dir-los que se'n vagin a parir mones.

PD: Ah, no voldria anar-me'n sense fer una personal commemoració del dia que vaig deixar aquella merda d'ofici arreglant cotxes, aquells andròmines que no serveixen per res de bo [tots cremats, com fan els francesos].Us deixo, tot i que no hi té res a veure, aquesta cançó que fou la que curiosament sonava a la ràdio mentre arribava l'hora de plegar... "me voy"

Alcalde

2007-05-27T12:47:00.001+02:00

Què us pensàveu? Que pel fet d'haver-ho fet altres vegades no repetiria l'acudit de l'urna verda? Doncs sí, hi torno tu! Però per evitar caure en feixuc espiral repetitiu, acompanyo les meves paraules poca-soltes d'una cançó adequada a jorn d'avui; tot un clàssic dels mítics "La Polla Records" i el seu "Alcalde".

Tarificació especial

2007-05-26T16:18:00.000+02:00

Potser va ser fa un mes que vaig trucar als de l'ADSL per cert problema tècnic que se'm va resoldre tot sol i gràcies a Déu; en aquest sentit en pots esperar més d'Ell que d'ells. Allò va ser una trucada curta, pero suficient perquè quedés reflectida en la factura en forma de número de tarificació especial... I mira que educadament vaig preguntar -Escolti senyoreta? I el número gratuït què?- i em va respondre -Només tinc constància d'aquest [902....]-.

Aquesta és una situació irregular ja que en aquests casos la llei obliga a un número gratuït, tal i com fa temps que ve denunciant l'Associació d'Internautes, d'entre altres. En aquest sentit, destaquen aquesta gent la notícia sobre una pàgina (tan en format wiki com en blog) on faciliten els números normals... Perquè ens entenguem: els números 90x són com una mena de desviament a línies convencionals i en aquesta pàgina ens diuen els números on som desviats cada vegada que marquem 90x xxxxxx.

Així, davant de l'allau de wikis-collonada, n'apareix una d'útil i tot; útil en tant que guia de telèfons, s'entén. Feta la llei, feta la trampa tu!

Bondats de la calor

2007-05-25T23:19:00.000+02:00

Sempre he defensat que la calor, en bona part, és psicològica. Com més s'hi pensa, més grans són les gotes de suor i més s'enganxa la roba a la carn. D'aquesta manera, l'adopció una posició estoica vers les inclemències les pot fer més suportables. Psicologia versus psicologia: les terminacions nervioses ja poden anar dient calent, que el magí ja tindrà per resposta un "no m'atabalis, que se me'n refot".

Tanmateix, com a mal mercader que sóc, mai he sabut vendre la moto a la gent. Tothom creu que els estic prenent el pèl i m'engeguen a dida tot recordant-me que la suor que em baixa del front no és fruit de la destil·lació de la meva matèria gris. Home (i dona), ja sé que la calor és molt real, però digui'm vostè de què li servirà lamentar-se'n?

O sigui, gaudim tots de les bondats de la calor que fan sortir en nosaltres aquelles característiques que ens fan tant humans. Dones (i homes, ai las) corrent espitregades i ensenyant sa bellesa (o lletjor); suor que regalima i mostra els cossos lluents i, per consegüent, l'essència que deixem pels camins del senyor en forma de ferum d'aixelles, peus i parts amoroses.

Estic al diari

2007-05-22T21:47:00.000+02:00

Mira tu, els d'El Punt m'han publicat la carta que els vaig enviar i que fou fruit d'una desagradable sorpresa. Això em va passar aquest divendres pujant a casa amb la correspondència... propaganda, més aviat.

He de confessar que acumulo propagandes al lavabo i em serveixen per reflexionar i filosofar mentre faig les meves necessitats. Però quan vaig veure en Rajoy em va venir un síncope acompanyat d'un intens efecte laxant.

Jo no parlo mai de política perquè no em considero pas capacitat per fer-ho. Però moltes vegades no puc evitar caure en el parany i he d'alliberar la meva opinió. Això sí, procurant ser un xic coherent i evitant embrancar-me en un debat de baixeses. Vaja, que per parlar de politicades [com molts blogaires de la catosfera] sí que sóc prou bo.

Al cap i a la fi, al Partido Popular li tinc cert respecte, que és el mateix que tinc al Real Madrit: respecto que existeixin, tinguin seguidors i intentin fer la seva feina; però sobretot, no vull que guanyin ni els entrenaments.

Il·luminació barata

2007-05-20T22:06:00.000+02:00

Diguem que els convergents del nostre humil poble s'han recreat (d'una manera molt oportunista, tot sigui dit) amb quatre coses del desgovern sociata del mateix. Una d'elles és aquest edifici que ha robat lloc a un possible espai públic.

Però un detall que em crida l'atenció és veure com l'arquitecte fa curt de mides i es troba un petit impediment en forma de fanal... O ves a saber, potser ha pensat que pot aprofitar la il·luminació gratuïta (vull dir pagant l'ajuntafems) tenint en compte criteris d'estalvi energètic.

Extranya joguina sexual

2007-05-19T18:24:00.000+02:00

Mira, com que sé que les verreries venen [o sigui, porten visites] avui va d'això el tema. De fet ja fa temps que aquesta cosa corre per la xarxa i possiblement algú ja la conegui: es tracta d'un consolador amb unes característiques que el fan tant poc eròtic i suggerent com un entrepà de calamars; o sigui, un consolador amb la forma de G.W. Bush! I per demostrar que no és broma podeu anar a la pàgina oficial i comprar-ne una remesa, si voleu. (i si aquest no us fa el pes aneu a aquest altre lloc. Us deixo l'enllaç del vídeo demostratiu)

I arribats a aquesta altura només falta preguntar si l'han fet perquè en Bush dona molt pel cul...

Obres públiques

2007-05-18T20:07:00.000+02:00

L'obra púbica sembla tallada pel mateix mestre i cisell allà on vagis, tot manifestant-s'hi sempre els mateixos trets i vicis durant l'execució: gran remenament en forma clots, abundant i divers material, gran maquinària, carreteres tallades, transit desviat, embussos.. Tot això és normal, però el que la caracteritza especialment és, inversament proporcional a la seva magnitud, el poc personal que hi treballa, ja que mai s'hi veu més gent pencant que la que pots comptar amb els dits d'una sola mà. Ep! I dins d'aquest grup de pencaires hi compto el que treballa i els [en plural] que vigilen que ho faci bé.

Ah, que me n'oblido: quan vénen les eleccions surten com bolets.

*

Re-start

2007-05-17T18:39:00.001+02:00

Tinc un dilema i és que no sé si esborrar l'anterior escrit o deixar-lo. De fet és quelcom que mai he fet, a excepció d'un que em va desaparèixer misteriosament anomenat "la palla més cara del món" que, a més, em va fer batre el rècord de visites.

En tot cas torno a començar tot evitant fer-me preguntes sobre la purga de escrits i formes; en aquesta línia també em plantejava rebatejar el blog: "gintònic per intravenosa" va estar a punt de triomfar, però ho vaig deixar per ser massa al·legòric de l'alcoholisme; també vaig pensar amb "cafeïna per intravenosa" però era massa... descafeïnat. Decididament, Projecte Senglar és insuperable!

Apa nois, que el semàfor es posa verd d'aquí una estona i engego la màquina. Fins ara!

Adéu.

2007-02-22T14:51:00.000+01:00

No recordo el dia exacte. Recordo simplement que era a finals d'un mes com aquest de l'any 2004 quan vaig iniciar l'aventura d'escriure un blog. El blog se'm va perdre per motius diversos i em vaig passar al blogger. Els arxius segurament els dec tenir guardats en algun cedé, però mai em vaig preocupar de passar-los aquí. Però tot això ja no importa; compto que dec haver fet uns 250 escrits, una xifra que seria generosa si no fos perquè he necessitat tres anys per fer-los...

En definitiva, tot i que avui no és sant Martí he decidit escorxar el porc [senglar] i tancar la paradeta. Qui sap, potser no serà un adéu definitiu, però ja no tinc ganes ni em sento motivat per seguir. Gràcies a tots els que hàgiu passat per aquí. Fins aviat!

PD: La prova del [meu] delicte romandrà aquí, en la direcció habitual.

My Way.

2007-01-12T18:41:00.000+01:00

And now, the end is near, and so I face, the final curtain.
My friend, I'll say it clear,
I'll state my case, of which I'm certain.
I've lived, a life that's full, I've traveled each and every highway.
And more, much more than this,
I did it my way.

Regrets, I've had a few, but then again, too few to mention.
I did, what I had to do, and saw it through, without exemption.
I planned, each charted course, each careful step, along the byway,
and more, much more than this,
I did it my way.

Yes, there were times, I'm sure you knew,
When I bit off, more than I could chew.
But through it all, when there was doubt,
I ate it up, and spit it out.
I faced it all, and I stood tall,
and did it my way.

I've loved, I've laughed and cried,
I've had my fill; my share of losing.
And now, as tears subside, I find it all so amusing.
To think, I did all that, and may I say --- not in a shy way,
"Oh no, oh no not me,
I did it my way".

For what is a man, what has he got?
If not himself, then he has naught.
To say the things, he truly feels,
And not the words, of one who kneels.
The record shows, I took the blows ---
And did it my way!

I did it my way.

[Frank Sinatra & Paul Anka]

La vida tant aviat pot ser meravellosa com un sarcasme de l'alçada d'un campanar. [Sid Vicious hi posa ara la salsa]

De monàrquic a republicà.

2007-01-06T12:07:00.000+01:00

A hores d'ara, els nens deuen fer-ne unes quantes que s'han llevat. Si, aquella il·lusió de veure una pila de regals vinguts de ves a saber quin lloc de l'Orient. És aquella il·lusió que tenia també jo, una il·lusió que se'm començà a acabar el dia que vaig demanar una moto elèctrica i els meus pares em digueren -No pot ser, només els en queda una i està espatllada!-. Punyetero com era jo, que sabia que a casa no en tenien gaires d'allò que se'n deia pessetes [l'equivalent en euros ha sigut el resultat de treure-li dos zeros a la dreta, així 5000 ptes. són 50€], pensava que per aquestes dates recuperaria tots els regals de l'any.

La moto va ser el principi de la meva revolució vers la monarquia. Tanmateix no recordo si la meva guillotina de monarques va ser el saber que no hi havia sang blava o bé que a partir de certa edat els reis no compraven joguines sinó roba, fet aquest últim el que em convertí definitivament en un republicà empedreït que, de no haver sigut perquè era un nen innocent, m'hauria fet desembocar en l'anarcosindicalisme més radical.

Però encara que aquesta il·lusió resulti un període tant curt i efímer en la vida no m'importa ser monàquic per un dia. Sé que no em portaran res, però el somriure de la canalla és agraït. Aquí a Llafranc la sorpresa d'ells es mescla amb les veus de la gent, tant en català de la zona com en català de Pedralbes...

Sants Innocents.

2006-12-28T09:31:00.000+01:00

Guaita tu! Com ja ve sent costum cada any, han tornat a tirar mistol a la font. I pel que sembla han matinat.

Nadal.

2006-12-25T13:23:00.000+01:00

Bon nadal a tots.

[I ja sé que sóc poc original]

Ofrenes reials.

2006-12-20T18:31:00.000+01:00

Els tres reis d'orient van portar al Jesuset or, encens...

... I BIRRA!!!

Porcs que mengen cotxes.

2006-12-09T09:23:00.000+01:00

El Trabant era un vehicle construït a l'antiga RDA i destinat als països d'aquell costat de teló d'acer. Era un cotxe de construcció senzilla, amb un motor de dos temps (que fumejava com la lambretta del meu avi) i peces de la carrosseria fetes d'una mena de plàstic per no augmentar les cares importacions d'acer. Qui en volia un s'havia de posar en llista d'espera. En resum, que podríem dir que era el 600 de l'Europa de l'est.

Però hi havia una història (o potser llegenda urbana) sobre aquest cotxe: Es va dir que aquelles peces plàstiques usades i impossibles de reciclar eren digeribles pels porcs. I per si això semblava poc, també es deia que en algunes regions els porcs tenien gust de Trabant.

Àntrax mallorquí.

2006-12-05T16:43:00.000+01:00

Segur. Eren les tres mentre em dirigia a casa amb el cotxe i la ràdio m'escurça [mutila] una bona cançó. El motiu no era més que el puntual resum de notícies. Sempre les hi dono importància relativa: conec les notícies, el que encara espero és saber la veritat. Tanmateix el butlletí que han donat a M80 ràdio m'ha arribat a fer certa gràcia, no pel butlletí en sí, sinó per una sèrie de lapsus linguae per part de la locutora de Madriz [recalco la z]:

El Tribunal Supremo informó el martes que ha ordenado la reapertura del caso del periodista José Couso, fallecido en Irak en abril de 2003 por disparos de un tancre estadounidense.

[...]

Más sobre el caso Ántrax: Jaume Matas aseguró este martes que su papel en el caso de presunta corrupción urbanística de la localidad mallorquina de Ántrax ha sido "intachable y transparente". El presidente de Baleares también rechazó que el asunto ponga en cuestión la honradez del Gobierno autonómico.

Toast to the extras!

Canviar la merda de lloc.

2006-12-02T13:51:00.000+01:00

Guaita tu! Sempre m'ha fet gràcia aquest andròmina bufador. Clar que si observes detingudament com l'usen li trobes el sentit, però el primer cop d'ull servirà per treure'n un judici ben contundent: Aquesta és la màquina per canviar la merda de "puestu" (acció que desgraciadament faig massa sovint en aquesta taula on tinc l'ordinador, accessoris, piles de CDs i d'altres coses inclassificables).

Basar oriental.

2006-11-28T22:19:00.000+01:00

Oh, Un basar oriental! Quina novetat, tu! Espantosos Pare Noels emetent timbres que emulen cançons; guarnits amb llumetes que s'encenen i s'apaguen, d'aquelles que un cop endollades a casa només fan això últim.

Detergents per netejar coses netes. Ganivets que tallen més per les rebaves que pel tall. Paelles que es desmaneguen. Pinzells que quan els uses perden pèl fins quedar com en Pierluigi Collina. Això és paper higiènic o paper d'estrassa? Roba per guarnir espantaocells i sabates per caminar descalç.

Llarga estanteria de joguines amb Barbies barbudes i cotxes que tremolen quan veuen un nen. I a l'altre banda d'aquesta estanteria un vídeo pràctic de veterinària...

Bicicleta.

2006-11-25T17:26:00.000+01:00

Mira tu, aquesta la vaig trobar barata (uns 130€). No és pas que sigui molt refinada però... Bé, clar que no aniria pas a fer el Tourmalet amb ella, però per moure't pel poble o ciutat compleix; la poso al maleter del cotxe i així si he d'anar a vés a saber on la trec i segueixo amb ella. Sembla increïble però guanyes temps.

Ara bé, per cent trenta euros no es pot demanar massa i ja m'hi he trobat alguna pega... I es que els sapastres (inútils menjatifes, barrufets mentals, bacanards, caps de suro, carallots, curts com la tita d'un grill!) que la van muntar em van deixar un pedal mal collat que vaig perdre pel camí. En tot cas esperem que no hi hagin més incidències.

Vint de novembre.

2006-11-20T11:03:00.000+01:00

Avui es compleixen setanta anys de la mort de Buenaventura Durruti. No tinc excessiu ànim de celebrar l'efemèride, més aviat de veure aquesta data amb uns altres ulls: Diguem que era un personatge un xic animalot [l'única església que il·lumina és la que crema]... Però clar, ja sabem que el personatge que capitalitza llur mort el present dia no era pas un xaiet.

A les barricades!

Contra l'energia negativa.

2006-11-18T13:00:00.000+01:00

Ostres, Quin mal rotllo que dóna aquella persona! No poder-la evitar ni canviant-te de vorera. Et contagia les seves depriments paranoies i t'ofusca la ment. Afirmaria que aquest ser desprèn energia negativa, si no fos perquè crec que aquest mal rotllo té una base raonada; diguem que no estaria gaire bé prescindir de la raó per crear monstres.

Ara bé, existeixen realment aquestes energies i ens influeixen? En tot cas tenen una base científica un xic dubtosa i, com que no ens podem tancar dins d'una gàbia de Faraday per ser impermeable a tal energia negativa, crec que l'única forma per evitar-la és despendre'n de positiva i rodejar-te d'ella. El bon rotllo al poder!

PD: Així, per exemple, podem anar a la muntanya com els pixapins, que diuen els entesos que et carrega d'energia? Si? Doncs, A la muntanya!

Paper higiènic.

2006-11-04T13:26:00.000+01:00

Hosti! S'ha acabat el paper. Què farem, tu? Potser hauríem de fer com aquell antic joglar que amb el temps ha perdut facultats i ha esdevingut un simple i vulgar bufó... Si home! Aquell tal Boadella que fa poc ens feia el vell i cremat acudit suat de fregar-se el cul amb un paper de diari: Ho feia amb El Periódico fins que una de les grapes que eviten que es desmanegui se li va clavar a l'esfínter. Clar, ja suposeu com pot arribar a ser-ne de molest un gra al cul, així que ens diu que és millor usar altres com El Punt o l'Avui.

Tanmateix aquests els uso pel que han de servir i no per fer aquestes bufonades; mentrestant la libertaddigital li riu les gràcies. Coi! Doncs potser la premsa neofranquista serviria per a tal funció, no? Passa que ara només em ve al cap el ciberdiari citat; no seria gaire apropiat fotre'm pel cul un CRT de 17". Que ho faci el bufó i riurem tots, tu!

Ara, si em permeteu, vaig a comprar paper destinat a tal ús i sortirem guanyant. Passarem (i urgentment) primer pel bar d'aquí al costat a evacuar. Ja farem exercici de moral suportant estoicament l'habitual pudor de pixums d'aquella rònega latrina.

Reflexió.

2006-10-31T20:36:00.000+01:00

Reflexiona amic, que estàs molt espès. Creu-me, val més. Perquè, no sents la remor suau de les onades? No sents com s'alcen i s'agiten? Mira com en el punt més alt es tornen blanques i nervioses per després baixar fins morir tranquil·lament a la vora.

Ssst. Silenci. Dins d'aquesta ampolla potser hi haurà un missatge! O serà un geni! Qui sap, potser quelcom per anar de ventre, que ja convé. Reflexiona amic.

[És més maca la platja de Pals d'ençà que van fotre les antenes a terra]

Tic-tac.

2006-10-28T12:23:00.000+02:00

La freqüència de les agulles del rellotge són constants. Tic-tac. Un segon per cada pas. Potser és relatiu; ara passa ràpid i ara quasi bé no es mou. El temps el podem estirar i escurçar, però les busques es segueixen movent amb el mateix cànon.

Tic-tac. Vint-i-quatre hores infernals. Vint-i-quatre hores de plaer que se m'escolen pels dits. Tic-tac. Ja s'acaba l'octubre i l'octubre no és com el setembre: Perquè, si tot els mesos són iguals, meres fulles del calendari? Tic-tac. I perquè jo no sóc com abans d'ahir? Em toco la cara i torno a ser pelut com un ós.

Tic-tac. Avui contarem vint-i-quatre hores, demà vint-i-tres. Tic-tac. Aviat serà l'hora de dinar. Serà bo el pebrot escalivat que tinc a la nevera d'ençà setmana passada? Serà igual (de bo) de la mateixa manera que iguals són els mesos del calendari? O serà com jo, que li haurà crescut un florit pelut pel cim? Tic-tac.

[una mica de música per despertar-me i treure'm la son de les orelles. Bon dia]

Guinyols.

2006-10-17T20:09:00.000+02:00

Mira tu, els guinyols! I jo que ja em començava a creure que havien desaparegut; a punt estava de trucar a l'Íker Jiménez per resoldre el misteri i resulta que l'Íker ve a mi. Ui quina por! Sort del google que és capaç de trobar meravelles i gràcies a ell els he retrobat (només han canviat l'horari). No pas com en Montilla, que se suposa que amb un guionista d'en Buenafuente havia de trobar el poder de l'oratòria i un xic de gràcia [On no n'hi ha no en pot pas rajar]...

Disculpeu-me, no volia pas parlar de polítics. És un tema que tinc vetat a la pàgina, tot i que sé que els temes relacionats amb la política (i el sexe) són els que més visites porten. Es que m'he emocionat veient el video dels guinyols d'ahir dilluns i la particular visió que en tenen del vídeo aquell dels convergents. Ja els hauria anat bé tenir un xic més de gràcia enlloc de ser tan feixugs i recollir en un video de prop d'una hora aquella mà de collonades.

PD: Osti tu! Funciona l'enllaç al vídeo que abans no volia?

La teoria PPP.

2006-10-11T14:19:00.000+02:00

Vet aquí la teoria PPP, de collita pròpia i sembrada a l'horta de la [puta] vida. És la teoria sobre la sol·licitud de favors a tercers i que consta de tres punts a tenir en comte, les tres P:

1.- POCS. Se n'han de demanar un nombre imparell inferior a u, si és possible, clar.

2.- PETITS. En cas de contrapartides, si us han de donar pel cul [metafòricament parlant] tant se val que la tinguin ben menuda.

3.- PASTA-FREE: O sigui, res de favors econòmics: Sense pasta pel mig, que favors pagats no són favors.

Així que, si estàveu pensant en la veïna per anar-li a demanar una tasseta de sal, ja podeu tremolar: Primera perquè si mengeu sense sal la salut us ho agrairà, i segona ves a saber. O bé algú que us diu -Si m'ho haguessis dit abans..-? Fent sol tothom et deixarà el paraigua, tu.

[Al cap i a la fi, el ser humà per molt orangutan que sigui és una monada]

Roses.

2006-09-30T12:03:00.000+02:00

Els problemes formen part de la nostra quotidianitat. T'esperen a la cantonada. Els problemes s'han d'evitar: són elements que no els agrada la solitud i surten de casa per trobar-te. Maldestres per naturalesa, et carden la punyeta. El dit a l'ull. Et saluden quan empassegues amb una llosa aixecada a la vorera i se'n carden de tu quan empassegues amb l'indesitjable del teu veí.

Fins i tot quan sembla que s'han acabat i restaràs tranquil, et cau un gerro d'aigua freda al cap. L'aigua et dona un calfred; el gerro un trenc descomunal. Les ferides es curen i cicatritzen de manera diversa.

Tanmateix la ironia t'ensenya a viure, i el roser m'ha tornat a florir.

Oda a la feina.

2006-09-14T23:42:00.000+02:00

[Dedico aquest poema als seixanta-quatre dies de feina passats. Quins records tu, sort que ja s'ha acabat.]

***

Ja era rere la barra del bar
que em demanaren la primera consumició:
Posa'm un te amb Cutty Sark.
I em quedo pensant què collons és això.

Ves a carregar la nevera
però vigila no trenquis cap cervesa.
I s'escapà de la mà la darrera;
trencada i a buidar la nevera sencera

Disculpi, miri que hi ha dins la consumició,
doncs sembla que un pèl hi he trobat.
Home! No es preocupi pas per això!
Fóra greu si el pèl fos negre i arrissat.

Fa estona que esperem, se'n recorda?
Ai quin cap. Era un Martini, oi que sí?
No, era una orxata i pel nen una cola!
Això! Ja sabia que era quelcom així.

Un cafè amb llet descafeïnat curt de màquina.
dues sacarines i llet descremada.
Au, ja em demanen una mariconada!
No tenim tanta varietat. Quina llàstima.

Cuiner! La pizza et cau al terra
com la torrada pel costat de la mantega.
La reculls i treus ben bé la pols,
que ja tens més feina que no vols.

Aquest pollastre és com una sabata.
Digues-li al cuiner a veure que passa
i que me'n doni un tros de tendre.
Torracollons, aneu tots a prendre!

Però l'últim dia ja és aquí.
I es que cap mal més de cent anys durarà.
L'última consumició serà per mi.
Amb un gintònic servidor ho va celebrar.

***

Tranquilitat.

2006-09-05T00:36:00.000+02:00

S'han acabat les [vostres] vancances. Ara tot torna a la rutina. Ara tot està tranquil.

La maledicció del tabac.

2006-08-31T23:35:00.000+02:00

Parlen de temps llunyans, de quan els ej-panyols van arribar a les Índies, un territori que posteriorment serien les Amèriques car no era el que es creien. Eren terres abundants en menjars i riqueses, terres de gent senzilla. Terres verges. El paradís. I els bàrbars desembarcaren en aquelles terres i poc va tardar a passar allò previsible. Que es podia esperar d'una gent que anava amb un sabre a la mà i la Bíblia a l'altre? Que coi, si els bàrbars eren aquells que corrien amb una fulla de figuera a l'entrecuix! S'havien de domesticar no?

I així va començar la bacanal dels ej-panyols i el món civilitzat. Or, joies i dones era part del tresor. Als morts de gana de la vella Europa els van donar un fruit anomenat patata. Els nadius eren explotats i dessagnats a les seves pròpies terres. A casa seva. Terres trepitjades i llurs Déus capolats. Els nadius d'aquell paradís ja feien figa i en l'últim sospir els van enviar una maledicció dels seus Déus, una maledicció nascuda d'aquella bacanal. La maledicció de l'abús d'un dels seus tresors: el tabac. Deien els nadius: -El tabac és un dels nostres Déus i n'abuseu constantment. Que sigui el tabac la maledicció del nostre poble al vostre-

Ja han passat més de cinc centúries des de l'anihilament dels pobles nadius de les Amèriques, però la maledicció és encara present. Quanta gent ha mort a causa del vici del tabac? Quanta gent pateix els seus efectes? Cents? Milers? O potser milions? Doncs si volíeu brou en tindreu tres tasses: a partir d'ara entra en vigor una llei en aquest país per la qual els locals no adaptats hauran de ser lliures de fum. La gent es queixa i vénen a dir que el que haurien de fer són sales pels no fumadors. A la merda dic jo! Les sales haurien de ser pels fumadors a l'igual que les narcosales són pels drogaddictes i no pas a l'inversa. O potser algú es creu que fumar és una necessitat bàsica com beure o menjar? Fumar és un vici fastigós. Fumar és aquella maledicció que he dit abans: ja no solament mata, sinó que els que no volem fumar (ni directa ni indirectament) ens hi hem d'enfrontar i escoltar llurs victimismes quan afirmen que els deixem en pau perquè no fan mal a ningú (i en especial a les arques de l'estat) i nosaltres només toquem els pebrots.

Reunió de pastors.

2006-08-27T00:37:00.000+02:00

... Ovelles mortes. I ben mortes. Quan no hi ha gent al bar i només queden quatre gats resulta que acabem essent sempre els mateixos. Els habituals. Aquells que ja tenen reservat un caixó de cerveses només per ells. No passa potser prou sovint això i crec que hauria de passar: treballo a preu fet i m'importa gota ensatar-me els ous de tant rascar. Així que ja pot començar la reunió de pastors. Però, sempre les mateixes converses? Ja fas pell morta! I esgotades aquestes començaran els acudits, des d'aquells poca soltes sobre les patates del Papiol (que són vermelles per dintre i amb pèl a tot vol) fins als de... l'EUGENIO! Si home, aquell home que vestia de negre, acompanyat d'un cigarret i l'inseparable cubata, i que seriós com un cagarro [Mira tu, similar al gerent d'on treballava abans, però aquest no feia gota de gràcia] començava a recitar a ritme de saben aquell que diu uns acudits que dits per mi matarien un gat d'avorriment.

Així doncs, de la reunió de pastors d'ahir em quedo amb el revival de l'Eugenio. Us deixo, per tant, un vídeo [cortesia youtube] del mestre i un enllaç per si us heu quedat amb ganes de més.

"Canela" fina.

2006-08-20T19:00:00.000+02:00

Ara quan cuino no uso aquesta mena de condiments, però anys enrere m'eren força habituals. Condiments que quedaren per casa força temps i un dia la meva àvia, fent menjar, en va abastar de l'armari un d'aquests que ja havia quedat arraconat. Canela llegia ella i, per comprovar si encara era bona, se la va posar a la boca i, al cap de poc, el meu avi se la troba asseguda a la cadira vermella com un tomaquet. Pobre dona, doncs no duia ulleres i no va poder distingir la canela de la caiena i, pel que es veu, en va rosegar un bon tros. Jo quan vaig saber l'afer em vaig fotre un fart de riure. -Llàgrimes com cigrons hauries de plorar i no pas riure- En deia el meu avi mentre jo li responia que també plorava de la gràcia que em feia.

Però Déu estova amb un bastó i fa gota de remor: ahir, al bar, els cuiners em van preparar una pizza picant... i força picant. M'hi van cardar almenys set caienes! Dic almenys perquè una me la vaig cardar sencera i fou la que motivà el meu treball d'arqueologia sota el formatge buscant les set meravelles. Jo treia foc pels queixals [com el d'ahir] mentre ells em guaitaven per la porta. Si, també vaig riure, perquè he après de riure'm de mi mateix, però creieu-me que llàgrimes com cigrons ja en va baixar alguna. I és que no et pots cardar mai de ningú sense que te la foti algú altre? Quins pebrots tu, mig món se'n carda de l'altre mig. Ja els hi jo dic (de bon rotllo) sempre: sous uns zza-man. [O sigui, uns maricons]

Dies.

2006-08-19T19:22:00.000+02:00

Aquesta setmana és l'equador de l'agost, una setmana que, com els dijous, està al mig del full del calendari; una setmana i mes que tinc ganes d'acabar per veure com s'acaba la meva feina de temporada. Ja li veig el cul a la mona; comptant avui queden vint-i-tres dies. Quin estiu més llarg! Mai he fet vacances a l'estiu i l'enveja que em donen els que en tenen em fa beneir vagues d'Iberia, Renfes i, sobretot, les pluges i el bon [mal] temps que està fent aquest agost... Ja sé que treus foc pels queixals com el de la foto, però a l'igual que acabada la festa major el drac que també en treu reposa en son cau, aviat faràs igual. Ànims noi!

Puticlub.

2006-08-09T20:17:00.000+02:00

Molts moments de la nostra vida van associats a cançons. Moments especials adobats amb música. Però, desgraciadament, també la publicitat fa que associem aquestes melodies al seu espot i, en conseqüència, cada cop que la tornem a sentir no la sentim com aquella primera vegada tota despullada de propostes comercials. D'aquesta manera associarem algunes grans peces a electrodomèstics o d'altres estris, per exemple. [I si no us poso més exemples és perquè no miro la televisió]

Però n'hi ha un que gràcies a això gaudeix d'un dubtós prestigi aquí a Girona. Es tracta del senyor Barry White i la peça my first, my last, my everything i un anunci repetit moltíssimes vegades a la televisió local gironina a altes hores de la matinada. Tot i que fa temps que el canal gironí va abandonar la temàtica relacionada i probablement l'anunci, he pogut comprovar com el record perdura i s'associa aquesta cançó a una coneguda casa de putes de la demarcació. Només fa falta que sonin els compassos inicials de ta ta tararà tatararà ra i tothom digui... La Luna!

I això que com deia abans fa temps que televisió de Girona ha abandonat la temàtica de les berreries, tot i que el relleu l'haurà pres algú altre. Doncs jo pregunto als que sigueu de la demarcació: us sona aquesta cançó o sóc jo que sóc un cap de trons?

[Mira tu, el pròxim dia parlaré d'un anunci que també l'acompanyava sobre una dona que jugava amb un carbassó]

Foc.

2006-08-07T17:21:00.000+02:00

Era l'any 1988 quan des de la finestra de casa veia el foc cremant el Quermany, la muntanya de davant a casa per la banda de gregal. Jo tenia encara no deu anys i durant uns quants més la vaig seguir veient erma, rivalitzant amb el Montgrí a tramuntana. Tot i refer-se en aquests últims divuit, no la recordo tal i com la veig veure de menut; el Quermany no rivalitzava amb el Montgrí, muntanya que també es va cremar fa poc, sinó amb les de ponent, que són les gavarres amb Llofriu a la seva falda: abundants d'arbres i verdor, només trencades pel camí de la línia elèctrica. Els senyals de foc perduren allà on passen. Quants anys fan falta perquè es recuperi un lloc cremat? El Montgrí que he anomenat abans i, com el seu nom sembla anomenar, encara és gris i no ha recuperat aquella gota de verdor que tenia.

Però el foc és cruel i no s'atura. Cada any la mateixa cançó. I aquests últims quatre dies a l'Empordà i en diferents focs s'ha cremat una superfície de més de 2000 CdF [Camp de futbol: unitat moderna de superfície no estandaritzada de la qual vaig parlar l'altre dia]. La mà de l'home sembla estar darrera aquests successos. Que passarà si segueixen cremant més boscos, ara que encara no ha acabat l'estiu? Al final entre això i la especulació urbanística que trinxa el territori no ens quedarà res, tret de fotografies que l'immortalitzaran o els escrits d'en Pla.

PD: I ara que menciono això de la especulació urbanística, us deixo la postal que m'han enviat els de Salvem l'Empordà i el pla director que diuen que ha de permetre la construcció de ves a saber quina barrabassada.

Això és una casa de putes!

2006-08-05T16:49:00.000+02:00

Mira tu. Avui va de cases de putes. Però no us confongueu, no parlo dels prostíbuls en sí, sinó d'empreses que adopten tal nom a mode d'adjectiu. Si, l'empresa o empreses on cadascú de nosaltres treballem, incloent-m'hi jo, servidor de vostès, ha sigut qualificada amb més o menys contundència i/o certesa (independentment del nombre de vegades que s'hagi fet) com a casa de putes.

I perquè anomenem així a totes les empreses? És potser perquè associem els bordells al desordre i a la rauxa i, senzillament, tothom fa el que li surt dels collons, dit amb finesa? Clar, doncs servidor a una casa de putes, d'anar-hi, ho faria per plaer; associat al treball poca relació tindria al gust. I això independentment del fet de que et donin pel sac, metafòricament (o no) parlant, motiu que si explicaria el fet d'usar la qualificació bordellera.

Es que certament encara estic un xic emprenyat del lloc on treballo ara. Resulta que, a més de cobrar fins passat uns quants dies del primer de mes, em toca desplaçar-me fins a Palafrugell per recollir un sobre carregat de bitllets menuts. Au, així la pròxima vegada aniré a treballar a una casa de putes que hi ha aquí a mig camí de la Bisbal i Corçà. Almenys allà hi trobaré plaer. I espero que el plaer no em suposi menjar els cigrons lligats amb una estatxa per no perdre'ls pel camí.

Pluja (2).

2006-08-03T22:49:00.000+02:00

Si. Avui torno a parlar de pluja. No em refereixo a la d'avui, que han sigut quatre gotes mal comptades, sinó de la que he sabut que ha caigut, via Diari de Girona, a un poble francès on va ploure quelcom diferent a l'aigua: Va ser en un casament, i per celebrar-ho es va tirar un curiós confeti fet amb bitllets d'euro. Si senyor! Com dic sempre, hauria de ploure bitllets, que la gent sortís al carrer i un cop tots fora, ploguessin rodes de moli. I de canto, no fos que algú passes pel forat.

Pluja.

2006-07-31T16:48:00.000+02:00

La frase ha de ploure, juntament amb les que contenen el mot calor, són les més oïdes de les últimes setmanes. Al bar, al supermercat, a l'escala i arreu on anem; fins i tot els meteoròlegs alguna vegada diuen que cauran quatre gotes. I perquè tothom afirma la vinguda de l'aigua? Ni que fóssim al bingo i la grossa estigués a punt de sortir: així d'encertar-la, l'afortunat hauria de ser investit doctor honoris causa en meteorologia, no? O sigui, ja podem seguir augurant ruixats, que segur que un dia o altre venen. Però quan siguin aquí segur que ens agafaran amb els pixats al ventre: la roba estesa, el paraigües extraviat o cotxe aparcat al Daró, per posar exemples.

Queixes.

2006-07-25T22:49:00.000+02:00

Qui paga mana, i en conseqüència es queixa [a base de bé]. O sigui, les exigències neixen com bolets. Avui doncs un rànquing nou; aquest de queixes i liderat per:

1: La cervesa està calenta! Afortunadament la gent no té suficient galta com per dir-t'ho quan només en queda mig glop, però donant-los una altre (a la mateixa temperatura) no diuen res més.

2: Heu de fer quelcom amb les mosques! I que voleu que faci amb les mosques? Que els doni una cervesa i uns quicos perquè s'entretinguin i no emprenyin? [Val més que no els parli de la trobada sardanista d'ahir a la nevera i organitzada pel llom que heu menjat i del que les mosques en dedueixen qualitat.]

3: Que no queda tabac? Han de venir a carregar la màquina. Del que hi ha no falta res. [A veure si la gent deixa de fumar d'una puta vegada, que n'estic fins els ous de fumar per ells i no poder-me queixar.]

4: Dóna'm canvi per la tragapeles?: La puta maquinota. Prou feina tinc a cobrar i servir, quedant sense canvi, i encara m'he de preocupar per una cosa que ni suma ni resta. Tanmateix la situació emprenyosa és quan buides un feix de monedes a la caixa si sents a l'altre punta de la barra: I perquè no me'n donaves abans?

5: Etc. Bé, les altres no són tan freqüents. Foteses altrament; algú que es queixa de que no li he servit el que demanava. Parleu més fort i clar, coi! I això passa especialment amb els immigrants, que demanen un cortado d'una forma que sembla que demanin una cocacola. Ara, que l'altre dia un cristià em demanava un +aafè..on++chE i gun b*''sa*aaan. -Un cafè amb llet i un patxaran? -li pregunto-. -Que cony em fotré un patxaran de bon matí; un cafè amb llet i un croissant!-. Vaja que si la gent parla amb un to més alt també s'entén millor, tu.

Evidentment també hi ha queixes per fer esperar massa a la gent, però aquestes són moltes vegades culpa de la saturació de feina i d'un descuit. No l'incloc al rànquing perquè no sé on cardar-la ni quina excusa donar, tret del mea culpa. Que us creieu, que sóc una màquina? Doncs mira tu, per màquina la moto d'en Tàpies. Apa, fins demà i a pastar! [Que encara aprofitareu els comentaris per queixar-vos i deixar-me verd. No sóc pas com en Sostres, no]

50.

2006-07-24T10:39:00.000+02:00

No és exactament un aniversari això de cinquanta sinó els dies que em queden per plegar; per deixar un ofici de cambrer que he agafat com a cosa ocasional i aprofitant l'avinentesa de tenir-ho al costat de casa. Un luxe això últim, però com tots els luxes s'ha de pagar, i el preu ha sigut el de la irreverència pròpia de la feina que són, per posar exemple, uns horaris de merda (i del sou no em queixo perquè és similar al que tenia abans). Si, diguem que faig com aquells presidiaris que marcaven amb un guix a la paret els dies que hi portaven o mancaven.

No tenen res en comú les feines que he fet, però a nivell personal me'n vaig de totes sense ganes de repetir i odiant allò que tocava. Tanmateix aquesta no m'allunyarà del bar i la meva sagradíssima hora del tallat. Però ara el demanaré amb la llet natural de l'ampolla, car la lletera que s'usa per escalfar-la es renta (jo la rento) cada tres dies i en trec generosos crostons de llet. I pel que fa a menjar potser val més que no digui gaire; no és que sigui brut, però ahir volia un entrepà de llom amb formatge i em vaig desentendre veient-lo dins la nevera ballant sardanes (i això que en vaig vendre un a la policia)... O sigui, visca el vi i la mare que el va parir!

Mecanografia.

2006-07-23T17:57:00.000+02:00

El llegir ens farà perdre l'escriure. I no és que no sapiguem escriure ni llegir (tot i que la televisió deixi enrera la frase fent perdre tan això com allò relatiu a la lucidesa) sinó que sabent-ho fer, ho fem d'una manera prou particular.

Digueu-me doncs, si quan escriviu al teclat useu més dits que els del mig, índex i polze. Els useu tots? Va home! Doncs fem una prova: tanqueu el llum per no veure les tecles (o enganxeu-hi gumets) i deixeu-me un comentari. Va és senzill, coi. Situeu els dits índex d'ambdues mans a la F i a la J, i successivament. Cada dit tocarà la seva tecla, les superiors i inferiors, etc.

Ah, si algú em pren per torracollons li diré que tampoc sóc capaç de fer-ho; vaig intentar fer mecanografia ara fa molts anys i em vaig afartar d'aquell vetust aparell de museu. Així que, jo, com a integrant de la generació e-Mule, messenger, etc. sabré fer anar gran quantitat de software, però la base que és escriure s'aguanta amb la meitat de dits de les mans. Que trist, tu! Si fins i tot mon avi amb la olivetti seria capaç d'escriure més ràpid... I sense quedar-li dues (o més) lletres enganxades, com tan sovint em passava.

T'agada conduir?

2006-07-20T20:20:00.000+02:00

No, no m'agrada gota conduir. Odio conduir i odio els cotxes! Què passa? Em carda de mala llet agafar aquell andròmina i, suposo, aquest fet no és solament patrimoni personal: el dia que aprenguis a conduir aprendràs a blasfemar [Llei de Murphy]. Tan aviat rebràs improperis per anar massa lent o ràpid, per aparcar aquí o allí com per actes on tu no tens més culpa que la de ser present. I vinga a segregar testosterona al volant; si fins i tot a les dones els creix [més ràpida i vigorosament] la barba i d'altres pèls a causa d'aquesta expressió de masculinitat que és conduir de forma agressiva pels carrers de les nostres pol·lucionades (tan son aire com acústicament parlant) urbs. I visca els rallis urbans, colla de bacanards!

Afortunadament sempre hi haurà algú que s'ho agafarà de manera més tranquil·la i enlloc de tocar els collons, s'ho passarà per aquests... Al seu ritme, vaja.

Pompeufabrista.

2006-07-18T21:14:00.000+02:00

Jo tinc, tu tens, ell té, nosaltres tenim, vosaltres teniu i ells tenen corresponen al present d'indicatiu del verb tenir. [I sapigueu que l'infinitiu és tenir, no pas tindre.]

I perquè menciono això? Doncs perquè trobo força malsonant un dels mals usos del verb tenir: el bàrbar barbarisme [o xarnegada directament] de tenir que... No ho creieu? Doncs conjugueu vosaltres mateixos el verb tenir amb aquest que de la mateixa manera que he fet només començar, car jo no tinc valor ni vergonya. Així que ja ho sabeu. No vull tornar a veure en el ciberespai ni a la blogosfera aquesta marranada; ja prou que la sento per TV3, d'entre altres.

PD: Sé que no sóc perfecte i que també se me n'escaparà alguna però, si us plau, useu almenys el corrector de l'OpenOffice que, si bé no elimina aquestes barrabassades, si que ho fa amb accents i d'altres coses.

PD: de color gris clar, error esmenat. Cortesia Josep.

La cantonada dels gossos.

2006-07-13T22:34:00.000+02:00

[Novament he de demanar perdó per la baixa qualitat de les fotos fetes amb la càmera de mòbil. És que la càmera en sí no l'acostumo a dur a sobre, però si l'inseparable cel·lular...

... i el pròxim que em compri tindrà una càmera d'almenys 2Mpx. I sé que és una pijada, però és que sempre he sentit necessitat d'immortalitzar determinades imatges i il·lusions òptiques]

La visita del vell verd.

2006-07-09T16:25:00.000+02:00

Home, explicar coses que passen al bar no és res gaire nou. En sé d'un que fa temps que ho fa. Francament, he d'agrair algunes anècdotes que succeeixen allà, car fan més benèvola la labor; però llàstima que siguin tan poques.

I això que, en aquest lloc de reunió social, hi apareix fauna molt variada: doncs aquest matí he vist... el vell verd! Poca atenció li havia parat a aquell home que anava amb un escúter i un sac de trumfes carregat [i mira que en altres temps anaven amb les mobilettes... la folli, que anomenàvem nosaltres]. Ha arribat i saludat a la cambrera romanesa, acabant la frase amb un compliment... No en fotia excessiu cas, tenia altres coses a fer jo, però n'hi anava deixant anar alguna; mentrestant, el cuiner rondava per allà i somreia. Això si, he acabat parant l'orella, i mentre li cobrava el sol-i-sombra [conyac amb anís] li ha dedicat un últim i impagable compliment: tot i que no m'enrecordo exactament del que ha dit, el que si puc afirmar és que amb gran finura ibèrica li ha vingut a dir que era una rossa de pot.

Bé, suposo que l'acció que ha fet d'entrar a la cuina per després tornar-ne a sortir deu ser la prova de que aquesta l'hi ha arribat al cor. Ha! Una mica més i em fa riure aquell bacanard. Poc que s'equivoquen quan afirmen que els bojos no menteixen [gaire].

El mític simca 1000.

2006-07-08T10:45:00.000+02:00

Advertien los inhumanos que fer-ho en un simca mil era labor difícil. El què? Què vols que sigui, si sempre teniu el mateix al cap, coi! Clar que els temps canvien i ara gràcies als monovolums tenim una superfície plana que pot ser realment útil, a diferència del vetust automòbil francès.

Ara bé, per a tal fi us sortirà més a compte llogar una habitació d'hotel que comprar un cotxe. Però, si us decanteu per la segona, tingueu en compte aquest factor i preneu nota dels senyors d'Autocity que han fet una prova de vehicles petits i compactes sobre les seves prestacions a l'hora de dur a terme la labor inicialment esmentada.

I no em pregunteu si fer aquestes coses a la via pública resta punts; el que si haureu de vigilar és de no relliscar i trobar la palanca del fre de mà (o similars), que en aquest supòsit possiblement us en donaran. Punts de sutura, s'entén. [teòricament no t'haurien de dir res per fer-ho al carrer, exceptuant el cas de presència de menors]

Vertical?

2006-07-07T19:14:00.000+02:00

Ja des de ben petit vaig saber quina era la mà dreta i quina l'esquerra. No va passar-me el mateix amb el concepte vertical i horitzontal. No em solucionava la vida saber-ho, així que no hi tenia pas excessiu interés; tot això fins el dia que accidentalment ho vaig aprendre, gràcies a uns premis literaris de somriures, però no pas necessàriament d'humor: vaig apretar els llavis i vaig comprendre que dibuixaven una línia vertical...

I mira que no despertar-me la curiositat el tema de la verticalitat! Si des de que l'home va decidir baixar de dalt les branques que la persegueix; vam pecar de voler ser més espavilats que els altres i guaita quin premi tenim per voler anar verticals: ara jo d'aquí mitja hora me'n vaig a treballar a canvi d'un plat de llenties, i els que van conformar-se amb la horitzontalitat passen tot el dia dalt les branques menjant, dormint i cardant com micos que són. Si si noi, somriu, però en vertical!

Però no ens n'anem per la tangent, que el que volia dir no tenia res a veure amb la carn. Era senzillament una reflexió sobre el fet de que el concepte de vertical no el dec tenir gaire clar, a l'igual que el de dreta i esquerra (de vegades m'equivoco). I perquè? Doncs perquè el retoc de l'altre dia del rai de la medusa de Gericáult hi vaig pintar la rojigualda amb toro (originalment hi pintava l'aguila de St. Joan)... Però amb les franges verticals quan en realitat van horitzontals! I Quins errors de conceptes que tinc, tu! O potser és que com que no reconec Ej-paña, tampoc sa bandera? I pensar que hi ha gent que té orgasmes davant d'ella... [nacionalismes de pa sucat amb oli: mireu que en penso de vosaltres!]

Un mes.

2006-07-05T17:10:00.000+02:00

Mira tu com passa el temps! Avui fa un mes que torno a tenir internet, cortesia (segons factura) de Timofónica de Ej-paña. I que en puc dir d'això? Doncs res, el que diu tothom: que és caríssim (resulta que al no tenir disponibilitat geogràfica amb altres operadors, no tinc ofertes amb cara i ulls) i que em falten un bon grapat de bits per arribar als mil vint-i-quatre, a més del llarg temps d'espera per iniciar la càrrega dels webs que m'obliga a actualitzar a cada moment...

En definitiva, un producte similar a aquella conecció per cable d'Ono que tenia a Girona: similar en la mateixa proporció que s'assemblen Déu i un macarra. I no és que ono fossin divins, sinó a Timofònica només els faltaria, per acabar d'arrodonir el seu producte, adjuntar una butaca com la il·lustrada amb el kit d'ADSL.

I per si semblava poc, donar-me d'alta amb aquesta gent només ha servit perquè usessin les meves dades i em fessin una trucada al mòbil per oferir-me una ofertassa que incloïa telèfon nou i tarifa exclusiva. Això sí, passant-me a Vomistar. Encara que em prengueu per burro [català] , ni regalat el vull; us el podeu fotre cul amunt [i doneu-me el número, que us faré una perduda perque vibri i tingueu tants orgasmes com quan m'envieu factures].

Experiment cerveser.

2006-07-03T00:02:00.000+02:00

No, no us confongueu. No m'he dedicat a fer cervesa artesanalment a casa meva fent fermentar aquells grumolls que tinc darrera la cuina: el meu experiment és simplement una mera estadística sobre les consumicions cerveseres que es fan al bar, de la qual n'he fet un rànquing aproximat i, en primer lloc, tenim:

1r. La mitjana d'estrella: La clara vencedora per golejada

2n. El barril: El tripartit format per la canya , el tubo i la clara no és suficient per vèncer la mitjana.

3r. El quinto: En un país on tothom presumeix de tamany, amb aquest fem curt.

4t. La mitjana de San Miguel: El profeta Paquito no salva aquesta època de baixes vocacions.

5è. La Volldamm: Qui passa factura a aquesta negra deu ser el racisme.

6è. La Damm-bier: Sense alcohol... [i sense comentaris, car amb els excedents haurem d'emplenar la piscina, com fan amb el Damm-bier polo]

Bé, pel que veieu avui he tingut molt poca feina. Seguiré practicant i intentant fer un estudi de societat més constructiu i/o útil, ja que aquest ha sigut motivat per la curiositat de saber el perquè de la discriminació de la última del rànquing. I no en comprenc el motiu, tu! Podries presumir de veure-te'n un caixó i no sentir més efectes que el d'una pixera d'aquelles que arriben a la Jonquera.

Una coca.

2006-07-02T09:24:00.000+02:00

Per mil·lèsimes de segon vaig pensar que anava fort en Sebas oferint-me coca, però duent el refresc de cola a la mà vaig tardar res a entendre al que es referia. Mira que són rarets aquests argentins. -Un moment, que agarro [ull, que no és el mateix que cojo] un got.-

Doncs jo mentre prenc la comanda, acostumo a recitar i, per no gastar massa temps ni tinta, el refresc de la globalització és simplement una coca. I curiosa reacció la d'un client aquest dia quan, amb tota la naturalitat del món i alhora certa serietat diu: -No ara no, tu! Això més tard... ummm.- Balbuceja un xic. Jo dic -No no, ja, una cocacola. Si,si- també balbucejant.

Potser són judicis un xic ràpids, però quan vaig fer mitja volta per deixar la comanda a la barra vaig pensar que l'individu en qüestió, i prenent prejudici pel seu aspecte, devia tenir per hobby el d'aspiradora; i no em refereixo al que usa la mama per treure boles de pols de sota del llit.

Navalla suïssa... amb MP3.

2006-06-30T11:24:00.000+02:00

Un dels souvenirs més populars d'aquells que viatgen a Suïssa són les navalles multiusos. Els dic souvenirs perquè van destinades a tal fi. I això que són eines francament útils, però en la quotidiania no les usem per res; tanmateix aquest últim punt està solventat gracies a les... navalles amb MP3 i/o llapis de memòria! [Que n'aprenguin les guinguetes de la costa i venguin quelcom millor que no pas els toritos Ojborne.] Ara bé, no penseu que volgués comparar-les amb aquells horrors que amaguem al calaix i, sabuda la visita del xanós que ens els va regalar, el recuperem a corre-cuita i l'exposem orgullosos al costat de la foto... de la mama? [queda bé ací, cuca?]. No no, de cap manera; ha sigut casualitat el descobriment de la navalla amb MP3. Es que s'ha d'adaptar la demanda als temps moderns.

C'est la vie, mon amic.

2006-06-27T22:55:00.000+02:00

En [la selección de] Ej-paña nunca se pone el sol... Porque nunca sale!

Ja em disculpareu la frase, irreverència, etc. però és que m'he posat romàntic...

... romàntic com Gericáult [fr] només pensar que ja no sentiré més Manolos del Bombo ni més cants de a por ellos. M'entristeixo quan penso que El Koala haurà de tornar a anar amb el seu pare a fer aquell corral, en lloc de guanyar mundials; de la mateixa manera m'entristeixo quan penso amb les rojigualdas [unes amb braus i d'altres amb aguiles de St. Joan] que també tornaran a l'armari. Snif, quina llàstima tu!

Ara el sabio de la hortaliza ja li podrà dir-li a tots els francesos el mateix que va dir-li a Henry (també present) en el seu dia.

Vive La France!

2006-06-26T20:14:00.000+02:00

Una de les grans aportacions [atenció a la cursiva] a nivell personal de treballar al bar, és la de conèixer un xic els interessos generals de la gent... I desgraciadament el d'avui és el mundial de futbol! Escolta tu, no en teniu prou amb la lliga i algun partidet de pretemporada? I sort que no hi han esports tan de masses com el futbol; què passaria si n'hi haguessin més i enllacéssim, per exemple, mundials de bàsquet, de handbol o de parxís?

N'estic fart de tant futbol! Crec que la solució per baixar la febre seria que Ej-paña caigués, però ja! I mira que m'és indiferent si guanya o si perd, però saber que de guanyar el mundial cada jugador s'enduria 540.000€, cortesia de la RFEF, em canvia la cara.

Si, fins les folres n'estic, però faré un esforç de flaquesa i cridaré (cap endins, per no ofendre la clientela) "Vive la France!" [s'escriu així? es que en francès només se dir tête cochon, per si de cas].

Cànon.

2006-06-24T10:29:00.000+02:00

Que us semblaria l'idea d'imposar un canon a l'alcohol només pensant en la gent que condueix beguda i mai la cacen; o un cànon al paper de fumar perquè aquest possibilita a la gent de fumar porros; i perquè no un cànon als ganivets? Aquests poden ser usats per matar a algú i, evidentment, també el carregaríem a les armes de foc. Si, que us sembla? Políticament incorrecte, no? I és que és de lògica: en aquest país gaudim de la presumpció d'innocència: no podrem acusar a ningú fins que la faci ni tampoc fer actes preventius contra ell... Doncs sembla que allà al Congreso això s'ho han passat per les folres. I no han sigut un ni dos: en tot cas dos han sigut els que s'han abstingut (que no significa oposar-s'hi).

I què és la llei? Doncs mira, entre altres coses aquesta aprova un cànon a tots els suports que puguin gravar i reproduir arxius; no solament CD s i DVD s, sinó que també reproductors d'MP3, telèfons mòbils, llapis de memòria, etc. Com a usuari em sento traït: no m'importa excessivament pagar per la música o cinema, però només fa falta escoltar emissores com els 40 subnormals i entendre que no es poden pagar mes de vint euros per artista o obra que no val ni mig duro...

Ara, que saps què? Que vingui el cànon! Visca el cànon! A partir d'avui em sento legitimat a usar lliurement l'e-Mule!

Incineradora.

2006-06-23T17:01:00.000+02:00

La sauna és un invent nòrdic; però ara em ve al cap una altra mena de saunes: les així anomenades per coneguts meus i fetes amb fum de peta. Me n'he recordat mentre penso amb la sauna que devien fer ahir per allà a Constantí, gràcies a la col·laboració de la guàrdia civil i el comís de costo fet a una cala amb nom de moto; doncs com una moto es devien posar els veïns de la rodalia a l' hora de cremar-ne quasi bé cinc tones... No, si ja m'imagino algun espavilat enfilant-se a la xemeneia.

Sobre apostes.

2006-06-19T01:06:00.000+02:00

Devia faltar mitja hora. Jo, des de dins l'Entrecot [desaparegut bar-restaurant gironí ara ocupat per una cadena de roba] guaitava la plaça i l'anar de la gent. Tinc bona vista i el vaig saber reconèixer de lluny. Ell havia sigut comercial de telèfons i s'havia posat en contacte amb mi per un negoci d'internet. Francament no m'interessava, però tenia curiositat per saber que era.

Em vaig beure el cafè i vaig anar cap allà. Érem uns quants mentre començàvem a entrar a la sala de conferències de l'hotel que ens tenien reservada. Allí ens explicaren el negoci, que era d'una empresa de casino online que buscava socis i recentment s'havia implantat a Ej-paña. La missió era els socis n'aportessin més. Els socis percebien diners en funció de la seva activitat i socis aconseguits, d'entre altres coses. Ens van recalcar que no era cap estructura piramidal. Només faltaria, tu!

I la reunió va acabar. Amb l'Ernest [no és son nom] vam xerrar una estona més de les virtuts que això m'aportaria i que ell ja gaudia; i al final vam acabar parlant de negocis: jo hauria d'aportar uns euros per ser soci, una inversió que recuperaria si n'aportava un parell o tres més, i blablablà. -De moment... no sé. Ves fent, ja et diré quelcom.-

I encara m'espera; diguem que allò més que piramidal ho trobava sectari i, a l'igual que les piràmides, ho percebia com una tomba: la meva i la de molta gent que hi enterra les seves garrofes. Ara bé, perquè explico això? Doncs perquè he vist com la gent es posa davant la tragapeles [siii escurabutxaques... pesats pompeufabristes] i, després d'hores i un dubtós benefici, he sentit autèntica pena. Per això aquell dia vaig prendre la no decisió: per la nul·la ètica del negoci de les apostes (especialment les online i la seva fama de tramposos). Jo no volia formar part d'un club que m'admetés com a soci, i entenc soci com a servent del diable. I crec que no vaig errar, tot i que el diable em deia: perquè tantes manies? No són les tragapeles i els bingos un negoci autoritzat per la Generalitat? [Bé, potser si, però es que ara intentava documentar-me per escriure sobre això buscant la pagina d'aquesta empresa i no n'he trobat ni les cendres...]

I com diu mon avi: -mentre hi hagi burros, hi haurà qui vagi a cavall-

Referendum.

2006-06-17T11:30:00.000+02:00

Aquesta foto ja va ser publicada el febrer del passat any i, aprofitant l'avinentesa de demà, la poso a posar.

[I no diré res al respecte. Ja vaig dir que no tornaria a parlar de política. Ja n'hi han molts de blogs politicoides de la raça soporiferus-vulgaris a la blogosfera: no penso rebaixar més la poca qualitat del meu]

Conversa telefònica.

2006-06-14T12:23:00.001+02:00

[Això va passar ahir en una conversa telefònica. Ometo els diàlegs, ja que no tenen importància.]

Després de prémer diversos números, en funció de la opció, vaig arribar a un punt on vaig prémer zero; l'opció de ser atès en català. Vaig sentir una veu femenina i llavors em preguntava a mi mateix: vols dir que has escollit l'opció zero? Si si, aquella del català. Potser és que no has deixat acabar de parlar a la màquina quan deia -Premi zero si vol ser atès en...- i has apretat el botó sense deixar-li dir -...català de Pedralbes-. Es que sinó no ho entenc, tu!

I a qui dius que trucaves? A Gas natural. Si home, la resultant de la compra de Gas Madrit per part de Catalana de Gas, i que ara es coneix allà a la messeta amb allò de l'opa. Opa? Ah si, ja sé, ja: Opá... yo viacé un corrá.

Cronica des de l'urinari.

2006-06-09T00:23:00.000+02:00

Sé que un lavabo public és mal lloc per buscar intimitat: ho és qualsevol lloc que tingui la qualificació de públic. Però intimitat va ser el que algú va reclamar en un d'aquests humils llocs; concretament va ser a l'històric que hi ha sota la plaça de la independència de Girona.

El succés és de fa uns anys, quan en aquest s'hi reformaren els urinaris i es convertiren en una minimalista planxa vertical d'uns tres metres de llarg i mancada de separacions individuals. Llavors va ser quan un usuari emprenyat (de fet van ser uns quants) es va queixar de la vergonyant falta d'intimitat que això suposava. Les queixes van arribar a l'alcaldia i a El Punt [lloc on es recullen totes les xafarderies de la província], però degut a la magnitud de la tragèdia el cas va quedar arxivat i oblidat amb el pas dels anys.

No, oblidat no. Jo sóc poc desmemoriat i avui una situació m'ha recordat aquell afer mentre sortia de la cagadora, un racó més íntim que la planxa d'acer inoxidable que uso per no provocar enveja: la que suposo que devia sentir aquell senyor (i senyor, eh!) panxut, incapaç de veure-hi més avall del seu melic, mentre contemplava amb delit al veí i, probablement, pensava: -Tu rai que te la pots guaitar bé, no pas com jo que la conec... simplement perquè sé que hi ha de ser-.

666.

2006-06-06T14:28:00.000+02:00

Avui és el dia de la bèstia. Arrepentiu-vos! Vindrà el diable i us cardarà a l'olla... Però clar, com que aquest compta els anys per mil·lenis i ja està un xic atrutinat, ha decidit quedar-se a la butaca de casa seva contemplant el patètic espectacle dels estúpids humans, ben envoltat de bagasses que li ofereriran litres d'alcohol.

I es que ja ho diuen, és més savi per vell que per diable; viu massa bé i no li paga la pena molestar-se a trepitjar aquests cucs. -Ja s'ho faran, jo em quedo aquí davant del meu nou home cinema, que la feina ja està delegada a d'altres il·luminats-.

Guionista.

2006-06-04T10:42:00.000+02:00

Era una sensació clarobscura o agredolça? Era estranya, si més no. Per la ràdio sonaven les senyals horàries, aquelles que feia servir per regir-me de si era l'hora de deixar caure les eines i cardar el camp. Era aquest dimecres a les sis quan vaig deixar la feina i se'm mesclava una sensació d'alegria i a l'hora de tristor; despedir-me de tots i firmar la baixa.

Ja no visc a Girona, ara visc a la Bisbal. La feina que tenia allà potser no m'agradava, però tampoc la d'aquí [que ja n'aniré parlant]. Són exigències del guió d'un pèssim guionista, car una de les coses programades que era matricular-me a la universitat no podrà ser per una incompatibilitat de títols [això em farà perdre un any i hauré d'entrar per via majors de vint-i-cinc.].

Falta ara una hora i mitja per anar al bar. Aquest cop el veig des de l'altre costat de barra. Ha fet bé la seva feina el guionista? Fer pel·lícules no és el seu fort... I saluda a la càmera, xato.

PD: Ara mateix trobo a faltar una cosa que tenia a Girona: la conecció per cable, doncs porto més de mitja hora a traves d'un 56K intentant pujar una foto al flickr, que he acabat pujant a blogger i encara no se si haurà pujat. Sniff.

Sísif.

2006-05-03T22:59:00.000+02:00

Aquest d'avui serà el meu primer escrit a l'exili del que durant un any i mig ha sigut el meu pis a Girona; el meu primer escrit després de morir-se la conecció a internet, el passat divendres a les nou.

Són uns dies per adaptar-me a la nova situació un cop fet un trasllat, que m'ha ocupat tot el cap de setmana. Un trasllat que m'ha convertit per dos dies en Sísif -aquell personatge mitològic condemnat a pujar un feixuc roc muntanya amunt que, un cop assolit el cim, rodolaria cap a la vall i hauria de tornar a començar-. Tot un puja i baixa les escales d'un quart pis carregat com un burro -català- per arribar novament a dalt i haver de tornar a baixar.

I la feina de Sísif no se m'acaba. Ara hauré de deixar la feina a Girona. I com que tinc contracte fix li haure de cardar coça al roc per fer-lo baixar. Potser resultarà que Sísifs ho som tots com rocs els nostres problemes terrenals. Si fins i tot Tiziano l'ha representat amb el cabell arrissat com jo...

Mandra.

2006-04-24T19:40:00.000+02:00

I quina mandra que em fa haver-me de traslladar, doncs en aquest humil quart pis sense ascensor de Girona ja no m'hi volen. Són estressants l'allau de canvis que se m'acosten; traslladar totes les pertinences, algunes voluminoses, canviar de feina, vestir un altre pis... uf!

I escric tot això sense saber si ho podre acabar d'escriure, ja que acabo de sol·licitar la baixa d'internet per cable. Doncs també em fa mandra, ja que a La Bisbal, on ara viuré la banda ample és diu Telefónica de Ej-paña i, després de tractar amb uns i altres, veig que si vull tenir internet m'hauré de posar a disposició d'aquests senyors.

Si si, mandra i més mandra.

PD: espero que la conecció no es mori abans de que emb pugui baixar la peli dels freaks

4x4.

2006-04-18T20:01:00.000+02:00

Un dels pocs records difosos de la meva infància que em vénen al cap és el del primer dia d'escola -preescolar-. Veig l'imatge d'un nen que entra a l'aula amb sorpresa i envoltat de canalla quan, de cop, es tanca la porta de l'aula... Vaig arrencar a córrer per sobre les taules i cadires, emprenyat com la Yamaha d'en Rossi. Si, la porta estava ben fermada i, segurament, em vaig fotre a bramar com un posseït.

I la mateixa sensació l'he reviscut avui quan he tornat a treballar després de deu dies. Quin ofici més grat el meu! Com a homenatge, aquesta foto d'abaix presa amb el meu mòbil d'aquest 4x4; o sigui un cotxe sense les quatre rodes i amb quatre totxanes. Una foto que seria perfecte de ser presa amb la càmera convencional i el cotxe cremat a la francesa. Tot un homenatge al meu -collons- d'ofici!

PD: Merda de ferros! No serveixen per res, fora per fer-s'hi mal!

Creient.

2006-04-17T20:28:00.000+02:00

Les diferents festes de l'any acostumen a portar impreses un caràcter religiós que, encara que passi el temps, no s'esbrava; mentre que el nadal ha acabat esdevint la festa del consumisme, la setmana santa segueix girant al voltant del cristianisme. Qui sap si és el fet cristià el que mou la gent, la dramatúrgia d'un mite mil·lenari o la carnavalada per la qual ens maneguem unes vacances curtetes a la platja o a esquiar. Tot això mentre veiem passar un espectacle processionari de cotxes, gent carregant-se passos al llom o que es flagel·len i posen romegueres al cap al més pur estil Carod-Rovira.

No hi ha res de nou, ja que aquesta setmana santa ha sigut típica, com cada any; comença l'any i fins el dia abans en preguntem quan serà i, quan hi som, els mitjans s'encarreguen de fer-nos saber el programa de festes; des de la premsa més local que ens diu els actes de la rodalia fins a TV3 -la suya- que ens enumera els d'Ej-paña. Són,a més,els medis audiovisuals els que ens retransmeten la emotivitat d'aquests actes, i tot un seguit de pel·lícules inacabables amb els protagonistes habituals; un assortiment adobat aquest any amb aquell documental sobre l'Evangeli de Judes...

I després de tanta religió resulta que servidor es pregunta fins a quin punt és creient o no. Ho sóc perquè hi crec o potser perquè m'han educat així? Ja em preguntaré per ell en aquelles llargues càbiles al bar i desitjant no trobar-lo a dins del tallat -prou torracollons és el marro com per trobar-lo a ell-. Al cap i a la fi no m'hauria de preocupar massa; si aquest algú és allà dalt ja ens trobarem un dia d'aquests i anirem a fer unes canyes... Com Déu -i servidor- mana!

Vividor.

2006-04-13T10:35:00.000+02:00

En J. [permeteu-me que no el nomeni] és un meu parent llunyà. Té un impecable currículum que l'ha vestit d'elogis; d'entre les seves grans proeses, una és haver anat a la legió com a penitència per haver-li girat la cara a un guàrdia civil -era l'època del filldemilbraguetes i això ho arreglava tot-. Però era -és- un vividor. Li va tocar una travessa i va muntar el negoci de la seva vida: una casa de putes, a La Bisbal, negoci que altrament fou efímer. Si, tothom l'ha tractat de borratxo, maleducat i putero, i tothom diu que aquell bordegàs no té on caure mort, però ell és un vividor.

I tan vividor és que ara està vivint a la muntanya, amb els senglars, doncs de la seva parròquia habitual va ser excomunicat per fer volar un individu sobre les taules i en acte reincident. Si, ara està en una barraca perduda a les Gavarres, a tocar de Llofriu. És un entorn solitari i tranquil, on l'aire és net i pur, on els ocells canten i els senglars -i alguna moto trencant-li el camí- ronquen d'alegria. Digueu-li el que vulgueu però, al cap i a la fi, sap apreciar la bona vida...

I jo, patint migranyes i d'altres mals; estic en una ciutat poc coneguda, que m'és afina però no meva, i que n'espero gota de futur... A cagar! Els anire a cardar una bomba -química, que porto la setmana menjant butifarra amb seques- a tota la fauna que m'envolta i, després, me n'aniré a viure amb els senglars.

PD: com que porto quasi bé un més sense escriure, deixo unes quantes línies en blanc per apartar el post anterior del present, car ja no és notícia.

[fi de l'escrit]